Oci i cultura

"Estem tan acostumats que ens manis, que no valorem si hem de seguir una ordre o no"

Publicada per l’editorial La Galera, la novel·la d’Anna Fité (Sabadell, 1958) arriba a les portes de Sant Jordi de 2021. 

La pesta que assota Girona a la seva novel·la té un paral·lelisme evident amb l’actualitat. Ha estat buscat? Per res del món! L’he estat treballat els darrers 5 anys. De fet, el 2020 ja la tenia acabada. Però mentre buscàvem la il·lustradora –que volíem que fos Laia Berloso–, va venir la pandèmia. És increïble que hagi coincidit, però com a guionista, no crec en les casualitats. 

A ‘Sopa de menta amb picarols’, el poble s’organitza per combatre la pandèmia. Exacte. Davant de situacions d’emergència, has de prendre decisions i jugar-te-la una mica. Com el guàrdia que està vigilant la tanca per fer complir la quarantena. I la madona Francesca li demana passar: “Entenc que estàs complint ordres, però de vegades el cor també et dona ordres”. Estem tan acostumats que ens manin (i és fàcil), que no acabem de fer l’esforç de valorar si aquella ordre és la que volem seguir o no.

S’hi percep un dilema entre legitimitat i legalitat. Situo en el segle XIV una situació que segurament havia existit: la gent dominada i el poder dominant. Avui estem en democràcia i no hi ha un aprofitament tan descarat per part del sistema. Però encara hi ha dominats. No podem prendre decisions pròpies, hem de seguir les ordres establertes. De vegades, decisions que podrien ser útils, no poden anar endavant perquè no estan avalades per les autoritats.

Anna Fité, ahir al restaurant La Fresca / VICTÒRIA ROVIRA

La solució a la pandèmia prové de les herbes remeieres de la que, comunament, es diria que és una bruixa. Jo tinc antecedents remeiers. Soc descendent de bruixa. Una besàvia meva havia estat tancada sota l’Ajuntament de Sabadell acusada de fetillera. Eren dones amb coneixements de les herbes naturals, que curaven. No és que les reivindiqui, però sí que intento mostrar diferents maneres de viure. 

Però ha creat personatges ‘dolents’. I m’agraden tots els personatges! És una cosa que he après com a guionista, ja que m’he de posar a la seva pell. I és un exercici molt recomanable. Si haguessis nascut en altres circumstàncies (família, pare...), potser no seria tan fàcil ser diferent. El personatge del batlle reial, que seria non grata, sé que com a guionista ha de fer el seu camí. 

Però al llarg de la trama, acaba recapacitant i s’aparta de la maldat. La literatura infantil ha de ser optimista, ‘per se’? Jo defenso que la literatura infantil i juvenil ha de ser per gaudir de la lectura. Moltes vegades volem que tot sigui material pedagògic per als infants. I ens oblidem que llegir pot ser simplement un gaudi.

La novel·la no defuig la mort, tot i ser literatura adreçada al públic infantil. Era una decisió molt conscient... i a la vegada molt dolorosa. Vaig tardar molt a escriure aquell capítol (en el que mor un personatge), perquè no el volia perdre. Però em va semblar que era un preu que havia de pagar per fer real aquesta història. A més a més, també és perquè sóc del parer que una persona no viu molt o poc, sinó que viu el temps que li han donat. No conto la vida per anys, sinó per la intensitat amb la qual la viu.

‘Sopa de menta amb picarols’ també està cridada a ser llegida per persones adultes? Sóc militant de la causa que l’etiqueta (d’infantil o d’adult) no impedeix que la gent de les altres franges d’edat pugui gaudir-ne. Precisament he posat en marxa un club de literatura infantil i juvenil (LIJ) que ha tingut un èxit fantàstic i que hem hagut de fer dos grups. 

Sense dubte, està escrita amb una riquesa lingüística del català cada vegada més en desús... Sóc molt partidària d'escriure tibant el lector cap amunt, més que facilitar-los la lectura o la comprensió de l'espectacle. Així els ajudes a enriquir-se. Sovint es diu 'aquest vocabulari no és per a aquesta edat", però és que la vida és per aquesta edat? És millor ajudar-los a fer una mica d'esforç que avui en dia és molt fàcil.

Quina llegenda sabadellenca reinterpretaries? Aquí tenim un problema, perquè la majoria de llegendes tenen un punt una mica gore: són de sang i fetge, amb animals que es mengen la gent... I si no, tenen un rerefons religiós: de croades, que fa herois aquells que maten els que no creuen en ells... Així que trobar històries com la de Sant Narcís, de generositat, és complicat. Potser el drac de Sant Llorenç del Munt... Però m’agradaria fer-ne alguna que no fos de sang i fetge ni que no tingués connotacions religioses. Si en coneixeu alguna, feu-me-la arribar!

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top