[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
Dijous, un editorial del Diari de Sabadell es queixava amb raó que la ciutat només surt als mitjans catalans quan hi ha notícies com assassinats o violacions. Per sort, d’aquestes coses no en tenim gaires, així que Sabadell desapareix del mapa. Quina és la raó que només siguem notícia quan hi ha un desastre? La resposta és simple i clara: per desconeixement. El periodisme català és bàsicament barceloní i més enllà és un periodisme del quadrat d’or, un tros de l’eixample i el tros que va de la plaça de Catalunya a la plaça de Sant Jaume. I això sent generosos, la major part no es desplaça mai per sota de l’avinguda Diagonal.
Vaig estar durant tres anys en un consell assessor d’un diari català i vaig poder comprovar el desconeixement dels barcelonins sobre el que ells en diuen “el territori” o “comarques”. Qualsevol de nosaltres diria simplement “Catalunya”. Creuen que més enllà del Tibidabo hi ha el Finisterrae, el no-res, el desconegut. De fet, a l’àrea metropolitana real, no a l’oficial que s’acaba estrambòticament en un carrer entre Sabadell i Barberà, hi viu la major part de catalans que no surten mai als mitjans. Vegeu, si no, la informació sobre els resultats de les eleccions municipals que en comptes de donar-les per ordre del nombre d’habitants es fan tota mena de jocs malabars per eliminar la seva existència. I sort encara que les dues ràdios nacionals més escoltades estan plenes de periodistes de la ciutat –la major part, formats a Ràdio Sabadell–, que actuen com una mena de maçoneria clandestina que si no…
Cal dir, però, que tampoc els sabadellencs ho sabem fer, no hi ha relació entre la ciutat i els mitjans nacionals o estatals. Estem reclosos amb nosaltres mateixos. Caldria una mica més d’atreviment, ells no ens vindran a buscar, potser que ho fem nosaltres.
I anant a la qüestió que suscitava el diari: la violació múltiple a Can Feu. He quedat esgarrifat amb el fiscal i els advocats defensors. Que ningú em vingui amb punyetes de procediment i de lleis, no pot ser que el tracte que es doni a una dona violada sigui el que van fer. El fiscal no tenia cap empatia. Potser que faci teràpia i adquireixi habilitats emocionals. I els advocats defensors que s’ho facin mirar. És cert que tothom, fins i tot un violador, té dret a la defensa, però exercir-la com ho van fer alguns advocats és immoral. Realment poden dormir a les nits? Cal que es remogui tot el procediment i que la declaració inicial davant la policia de la dona ultratjada sigui suficient. I si cal, que s’hi traslladi un jutge i es gravi. En fi, si les violacions fossin contra els homes, fa temps que s’hauria canviat la llei. Pitjor no es pot fer. Sento vergonya del nostre sistema penal. I molts ànims a aquesta valerosa noia, una autèntica heroïna sabadellenca.
