Publicitat
MARC ARGEMÍ

Comarcalismes

[Per Marc Argemí, periodista]

Diu la dita que si no vols pols no vagis a l’era, i els nostres administradors de la cosa pública l’han renovada amb un si no vols Covid no vagis a comarca aliena. Segurament aquests responsables polítics tenen estudis que recomanen aquests confinaments guadiànics en la frontera comarcal, que de tant citar-la no puc evitar pensar en Frodo i els seus amics.

No seré jo qui aboni la desconfiança cap als experts epidemiòlegs que han estat consultats sobre les mesures més eficaces per controlar la pandèmia. Però com tothom sap, una cosa és la diagnosi i l’altra el tractament que millor s’ajusta a cada pacient. I és això segon, que és responsabilitat dels polítics i no dels epidemiòlegs, el que és manifestament millorable.

Anem a pams. És cert que si es baixa la mobilitat es redueix el risc de contagi: no es toquen les bombolles i no es generen tan fàcilment aglomeracions. Però d’aquí a decretar altra vegada un confinament comarcal és matar mosques a canonades. Perquè si donem per bo, reprenent la dita, que la Covid sigui la pols, en cap cas la comarca aliena pot ser l’era. Entre molts altres motius, perquè hi ha comarques i comarques: sota el terme comarca s’inclouen realitats molt diferents pel que fa a les probabilitats d’interacció social i densitat de població. Tancar el Barcelonès, que té una densitat de més de 15.000 habitants per kilòmetre quadrat, té una relació directa amb les notícies de saturació d’aparcaments el cap de setmana al parc de Collserola o a les zones comercials del centre de la ciutat. El Vallès Occidental, el Baix Llobregat i el Maresme, la primera corona, tenen un trànsit natural de població amb la capital per motius diversos que difícilment les podem preveure sense aquest factor de proximitat, que per alguna cosa són les altres tres comarques que tenen una densitat superior als 1.000 habitants per kilòmetre quadrat.

Ara passem-nos a l’altre extrem. La Terra Alta, per exemple, terra de bons vins i de paratges naturals poc explotats, és la llar d’11.490 persones. La supressió del confinament comarcal havia obert la possibilitat d’una moderada recuperació econòmica amb uns fluxos de visitants molt gestionables epidemiològicament: ni el seu teixit hostaler ni l’oferta turística tenen unes dimensions que impedeixin el lleure i al mateix temps totes les mesures de prevenció. Em refereixo a petites cases de turisme rural, cellers i propostes similars. L’efecte d’una mesura com l’anunciada és micro si es considera sobre les estadístiques econòmiques de tot Catalunya, però és decebedora per a tots els petits negocis que ja tenien reserves de visitants. La densitat és només de 15,5 hab/km: de debò algú pateix per una aglomeració? El mateix podríem dir de l’Alta Ribagorça, dels Pallars, del Moianès, del Solsonès o de l’Alta Ribagorça, només per citar els casos més flagrants.

La política és l’art del possible, i quan ja portem tantes anades i vingudes, un comença a preguntar-se si el problema no serà que tenim molt bons epidemiòlegs però polítics massa porucs o no gaire competents, que tenen més por del titular del telenotícies sensacionalista denunciant cues als parcs naturals que de les cartes de la Catalunya buida que no té qui la visiti o de la gent de ciutat a qui convé estirar les cames.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top