[Per Tona Codina Farriol, publicista i consultora de comunicació]
A mesura que passen coses anem adoptant un nou lèxic. Avui tenim un domini del llenguatge pandèmic que mai ens hauríem imaginat. Ens ha passat amb la Covid, ens ha passat amb les xarxes socials i la vida digital i, darrerament, des del darrer esclat del feminisme, anem incorporant conceptes i lèxic sobre perspectiva de gènere. Homes i dones, tots els que ens estem revisant en això del patriarcat anem despertant de l’anestèsia tot descobrint mots i expressions feixugues, com ara mirada androcèntrica o la darrera: revictimització.
Aquesta és la paraula incòmoda de la setmana i l’hem retrobat –algunes la vam aprendre durant el judici de la Manada– amb el cas de la violació múltiple de Sabadell. Una vegada més ens hem tornat a indignar pel tracte que el fiscal ha donat a la víctima en l’interrogatori, sense cap sensibilitat ni empatia. En canvi, l’advocat de la víctima, un tal Jorge Albertini, ho va qualificar de “treball impecable”.
Doncs no, senyor Albertini. En el fragment que hem pogut veure a televisió dubtant de la reacció que ella va tenir davant dels agressors, suggerint que s’hauria pogut escapar, posant en dubte la seva resposta com a víctima, suposant gairebé que ha de detenir l’agressor, ho hem tingut clar i ens hem esgarrifat. Això no és un treball impecable. És una mostra brutal del desconeixement de l’horror que està vivint aquest dona. Una situació de pànic, de por intensa, molt traumàtica. Una reacció que, tal com han descrit experts en agressions sexuals, l’organisme emet de manera molt difícil de controlar: la resposta que acaba sortint, pot molt ben ser la paràlisi, en comptes de la fugida, com molt bé va explicar ella al judici.
Cal dir-ho ben clar i és així: la revictimització parla de quan es produeix un dany o un patiment afegit per part d’institucions, professionals o agents encarregats d’atendre a la víctima d’un delicte. En aquest cas, per exemple, d’una agressió sexual. No em vull imaginar tot el que ha hagut de viure després d’aquell malson en què va patir per la seva vida, a sobre, per part de tots aquests professionals.
El cas m’ha fet pensar en una sèrie que van estrenar a Netflix fa un parell d’anys i que en parla exquisidament. Es diu Unbelievable (Creedme) i en el seu primer capítol mostra el cas real d’una noia acusada de mentir sobre una violació. El tracte que rep per part dels policies que l’atenen fa vomitar. La fan dubtar de la seva pròpia versió, li exigeixen un relat precís i se sent tan pressionada que li acaben fent declarar que la violació no va existir. No us he fet cap espòlier perquè comença així i al llarg de la sèrie es poden veure altres casos en què les dones professionals són clau per introduir la perspectiva de gènere a la investigació. La podeu veure encara. En fi.
Tronem al judici. El més fotut és que el tracte androcèntric de la justícia i tota la gimcana que una dona ha de patir quan és víctima d’abusos no és cosa d’ara. No fa pas gaire que n’estem prenent consciència i no ho podem deixar passar. Si us plau, més recursos per tallar-ho d’arrel. Més sensibilització per protegir les víctimes d’abusos sexuals, formació als professionals i humanitat. No es pot establir un control de qualitat de policies i fiscals? Si revictimitzes, vas fora. Ha de ser radical. Aquesta falta de respecte cap a les víctimes d’una violació això és inadmissible, obsoleta i repugnant. A 2021, fa vergonya. Casos com aquests van bé per poder plantificar davant dels negacionistes del masclisme i com n’és d’injusta la societat patriarcal. Si ha de servir com a argument perquè qui es nega a fer-ho comenci a revisar-la, endavant.
