[Per Víctor Patsi, periodista]
Si sou futbolers, aquesta setmana ha sigut la repera. De l’anunci de la creació d’una Superlliga Europea a l’enterrament de la sardina en poc més de 24/48 hores. Quin pollastre! Quin ridícul per part de tots plegats, començant pel seu principal impulsor, el ves per on ja no tan intocable Florentino Pérez. Quina enveja per la reacció/protesta dels aficionats anglesos. Quina pena de mobilització zero per part de les aficions ibèriques. A l’allau de reaccions per part de presidents de govern top (res, de Macron a Boris Johnson) fins i tot hi va dir la seva la monarquia anglesa! Mentrestant, la piloteta segueix rodant i el nostre estimat Centre d’Esports Sabadell, per citar-ne un de no galàctic/superlliga europeu, ja té prou maldecaps mirant de salvar el cul a la poc glamurosa Segona A, a ulls dels clubs “fundadors” del nyap florentinià.
Primer de tot cal dir que la idea d’ajuntar als millors contra els millors en una Superlliga Europea fa molts anys que mou la cua en l’imaginari futbolístic. El problema, com deia el meu estimat Johan Cruyff, és que els grans necessiten els petits per seguir sent grans. I a la inversa per créixer i fer un pas endavant. En Johan hi estava totalment en contra. En la seva particular manera d’entendre el futbol, una reflexió senzilla de les seves: Els grans són grans perquè guanyen. Porten fatal no guanyar. Si els ajuntes a tots, només pot guanyar un. I si quedar segon ja no els agrada, imagina’t si a més queden dels últims i perden la categoria! Bingo un cop més del gran Johan. Aquí és on neix borda la proposta trencadora de la Superlliga Europea. Dels 20 equips que hi havien de formar part, 15 s’auto coronaven clubs “fundadors” i això els donava la butlla de no perdre mai la categoria i els altres 5 sí que es jugaven les garrofes. Que dels 15 “fundadors” es caigués ràpidament a 12 per la negativa dels alemanys (Bayern i Dortmund) i la no resposta del convidat francès (PSG) restava força al col·lectiu de les elits, però l’argument al qual es van agafar -i amb raó- els que primer van dir que sí i després van dir que no (el paquet de 6 anglesos, vaja) és que no és just estar blindat en la derrota o els mals resultats esportius. Que això va en contra de l’esperit de qualsevol esportista.
De fet, això és el que han defensat futbolistes i entrenadors afectats. Que si juguen és per competir i per guanyar-se al terreny de joc el premi final. Fixeu-vos que dic futbolistes i entrenadors, perquè el que són els dirigents/propietaris dels clubs anaven en una altra direcció: amb el concepte de club “fundador” es van engegar un tret al peu. Que la presentació en societat de tot plegat fos en una aparició televisiva del president del Reial Madrid i que s’hi presentés –olé tú– com el salvador del futbol, tampoc va ajudar a donar entitat a un projecte massa poc treballat i consensuat. En lloc de triar un gran escenari en una gran capital europea, amb totes les parts implicades presents per allò de fer patxoca i vendre bé la burra, va i Florentino se’n va al Chiringuito (un 10 pel Pedrerol, eh?) amb nocturnitat, traïdoria, i corre corre que hem de dir el què, que el sigui, abans que la UEFA anunciï el nou format de Champions. De totes les conyes que han circulat, circulen i circularan per les xarxes, m’ha fet gràcia aquesta: Última hora!!! El Reial Madrid, únic representant que es manté a la Superlliga, es proclama campió de la Superlliga. Que vagi anant a cobrar, que deien que ho pagaven molt bé…
