Oci i cultura

Els Vallesos són ‘the new sexy’ (i un bon escenari literari)

Gravació al Marquet de les Roques del documental sobre la Colla de Sabadell / ÓSCAR ESPINOSA

Un territori trinxat per l’escalèxtric d’autovies i una qüestionable ordenació del territori han fet que la plana del Vallès fos motiu de riure des d’altres comarques. Però en la darrera dècada, el Gran Vallès ha guanyat en autoestima. Els versos de Pere Quart han ressonat en samarretes i cartells, cançons i garrotins. Com el Vallès no hi ha res. A més a més, les dues grans ciutats vallesanes han vist néixer col·lectius que promouen l’autoorgull. En el pla polític, Fem Vallès ha pitjat fort per reclamar bones estructures. Els diaris locals han apostat perquè el Vallès no sigui el dormitori de Barcelona. I en un petit llogaret entre l’Occidental i l’Oriental, a Santa Eulàlia de Ronçana, naixia una revista amb vocació de sumar: Vallesos.  

Tot i que històricament s’ha parlat de la suma de l’Occidental i l’Oriental com el Gran Vallès, la revista apostava per un plural inclusiu: Vallesos. “Perquè del Vallès n’hi ha un… o molt més que dos”, reivindicava aquesta setmana l’escriptor Antoni Dalmases, a la presentació del llibre Vint-i-un contes, que recull les narracions publicades a cadascuna dels 20 exemplars publicats fins ara de la revista semestral. I és que la revista té la voluntat de mantenir la memòria popular i divulgar el patrimoni en sentit ampli.

I aquí entra la identitat. “Hem volgut fer imaginari vallesà. Va més enllà de la nostra capçalera”, explica Vicenç Relats, director de la Revista Vallesos. Però, com ha de ser aquest sentiment? “La unió dels pobles i la gent que hi vivim dóna per fer un imaginari que podem compartir, tot i que això no vol dir que sigui un imaginari col·lectiu”, matisa Antoni Dalmases. I aquí posa com a exemple les rivalitats veïnals. “El sol surt per Orient, i aquest projecte ha nascut des de l’Oriental. Perquè si l’haguéssim fet a l’Occidental, entre uns i altres ens l’haguéssim carregat. I no cal tenir-la més grossa que Terrassa”. Una mena de treva amb els egarencs, tot recordant l’intent d’un projecte -fa anys- que es deia TS (les inicials d’ambdues cocapitals). “Però va durar de Nadal a Sant Esteve”, afegeix Dalmases.

Exemplar d'aquesta antologia de narrativa vallesana / DS

Però la revista està més que consolidada i ara publica aquesta antologia de narrativa vallesana. La nostra comarca com a escenari literari. Perquè tots els contes estan ubicats en alguna localitat d’ambdós vallesos. Els Vallesos son the new sexy. El de Dalmases és titula montserratlamolapuigdelacreu. El de Roc Casagran, també present a la presentació del llibre, La coherència. En això, ha guanyat Terrassa: Dos contes per autors sabadellencs, versus tres d’egarencs. 

També hi escriu Isabel Clara Simó, qui va marxar l’any passat a causa de l'ELA. “Memorable alcoiana, va ser també vallesana, havent viscut 12 anys a L’Ametlla”, diu Vicenç Relats. “De fet, el llibre està dedicada a ella”. També hi escriu Anna Ballbona, que ha situat la seva escriptura des de Montmeló dins la línia de narratives perifèriques tant present a les lletres catalanes d’avui (juntament amb veus com Kiko Amat des del baix Llobregat, Hernán Migoya amb el seu Baricentro, Valentín Roma des de Ripollet...).      

No per casualitat, aquesta narrativa viu un boom. A les comarques limítrofs amb Barcelona. Les de les autovies i els polígons industrials. També les d’espais naturals poc valorats. “La literatura dóna per pensar. I per imaginar el país que volem. I en aquells contes es troba el lligam geogràfic”, reflexiona Dalmases. 

I una proposta de futur. Entroncant amb un vell debat. Quina ha de ser la capital d’aquestes Vallesos units? Dalmases s’arrisca: “Que sigui Caldes de Malavella, el ben mig. O Santa Eulàlia de Ronçana, directament”.

Presentació d'un exemplar de la revista Vallesos, al 2019 / LLUÍS FRANCO

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top