[Per Carles Fité, periodista]
Dues victòries consecutives i contra dos equips de la part alta de la classificació. Tres gols a favor i cap en contra. I a casa, on més ha costat guanyar aquesta temporada. Els arlequinats estem vivint unes últimes setmanes increïbles. Sabíem que això no era com començava, sinó com acaba, i no ens està decebent. Encara queda molt i no hi ha res fet, però aquests dos partits guanyats contra el Mallorca i el Rayo són una recompensa merescuda a tot el bon joc que els d’Hidalgo han desplegat aquesta temporada.
Perquè abans de començar-la jo firmava clarament arribar a l’última jornada amb opcions de salvar-nos. I encara més després d’aquell inici amb cinc derrotes consecutives en els cinc primers partits. I a hores d’ara, això és així. En el moment en què escric aquestes línies encara no s’ha jugat l’últim partit de la jornada i el Sabadell està fora del descens. Alguns potser ho veuran com una cosa negativa que estiguem tan avall, però no sé quines expectatives tenien per a aquesta temporada, tenint en compte el pressupost que tenim. D’altres pensaran que s’hauria d’haver fet fora Antonio Hidalgo fa algunes jornades. Però mai sabrem si aquesta hauria estat una solució cap a millor o cap a pitjor. Si us soc sincer, penso que justament el gran mèrit que hàgim arribat amb opcions de salvar-nos a aquestes altures del campionat és precisament del nostre entrenador. I de mantenir-nos fidels a ell. L’Albacete l’ha canviat unes quantes vegades i segueix allà sota.
Però, per què el Sabadell no ha tret més punts? Hi ha múltiples teories, i segurament és una mica la suma de totes elles. Però per mi, la que té més responsabilitat, és la qualitat de la plantilla. S’ha mantingut una base de la temporada passada però s’ha fallat amb els reforços dels jugadors diferencials. S’han fet apostes per jugadors joves que no han rendit al nivell que demanava la categoria. Que no han marcat diferències, vaja. I aquest error, que ja es va fer evident els primers mesos, no s’ha sabut rectificar en el mercat d’hivern, que es va fer una feina nefasta, reforçant-se només amb Álvaro Vázquez, que ha estat més lesionat que sa, i que ha quedat com a recanvi per perdre temps en els últims minuts. No és ni titular, ni ha demostrat que ho ha de ser.
Arriba l’hora de la veritat, la recta final. El moment en què poques jornades marcaran el destí de tota la propera temporada. Tocarà patir, això ho sabem de sobres. Però també tocarà tenir-hi fe. Perquè aquest equip es mereix tenir tota la confiança del món. Perquè ha competit en tots els partits. No ens han pintat la cara mai. En cap camp. Contra cap rival. Sempre hem lluitat tots els partits. L’Espanyol, per exemple, el que serà campió sobrat de la categoria, va patir per guanyar els dos partits contra el Sabadell, i ho va fer per la mínima i demanant l’hora. I això fa que, com a mínim, et sentis orgullós de l’equip i evidentment els hagis de fer confiança i tenir-hi fe.
Ara venen unes jornades en què tot és possible. Perquè hi haurà duels directes però també enfrontaments amb equips que ja ho tenen tot fet. O bé perquè ja han pujat, ja han baixat o perquè no poden fer ni una cosa ni una altra. Toca confiar en la seva professionalitat per quan juguin contra rivals directes teus, i demanar-los que es relaxin quan ho facin contra tu. Això moltes vegades s’ha fet amb les famoses primes a tercers. Però clar, això està prohibit i ja no es fa, oi? Per si de cas, millor no confiar en els altres i fer-ho en nosaltres mateixos, que l’equip ens ha demostrat que ho podem fer.
