El de tota la vida
L’Atlàntida
Un dels bars que ha viscut més canvis a la ciutat
L’Atlàntida Avinguda de Barberà, 11. / VICTÒRIA ROVIRA
Fa molts anys que són al barri, concretament des dels anys vuitanta. Sis germans han impulsat i tirat endavant el negoci del bar de L’Atlàntida; tots ells hi han treballat tota la vida. Actualment, ho porta Casimiro López, un dels germans.
Els inicis del bar són al barri de Campoamor, però al cap de dos anys van decidir traslladar-se a l’Eixample. L’actual propietari apunta que van decidir traslladar-se per l’amplitud del local: “No podíem desaprofitar l’oportunitat”. El Casimiro recorda que quan van obrir-lo estava completament buit i van començar la decoració de zero: “Taules, parets, cadires, armaris”; recorda amb cara il·lusionada.
Tot ho van posar al seu gust. Així doncs, la motivació i l’emprenedoria dels germans va aconseguir que el bar triomfés al barri: “Recordo que hi havia molt pocs bars en aquell moment i sempre venia molta gent aquí”, assenyala el Casimiro. Tot i això, la ciutadania ha demanat més bars i la ciutat s’ha adaptat a aquestes necessitats: “Ara a cada cantonada hi ha bars, abans era impensable”. En aquest sentit, explica que tot canvia. Un clar exemple és la clientela, que ha variat molt. A més, per exemplificar-ho, el propietari explica de forma anecdòtica que -fa trenta anys- la gent deia que un bar era “bo o dolent” en funció de com estava de brut.
Quan un bar estava brut era millor, perquè hi ha anat passat molta gent; quan estava net, tot al contrari. “Les coses canvien”, explica davant la barra lluent.
Una aposta per Sabadell
Bar Rascacielos
La il·lusió i l’emprenedoria han sigut les rendes del bar
Bar Rascacielos. Polígon Merinals, 93, local A / VICTÒRIA ROVIRA
Dues germanes: Ruth i Esther Redondo. Totes dues treballaven els caps de setmana, tenien una feina estable. La Ruth explica, però, que tenen fills petits i van veure que “no passàvem cap dia amb família”, ja que entre setmana les seves respectives parelles treballaven i elles ho feien el cap de setmana. Era impossible coordinar-nos”, apunta. Per aquest motiu, setmanes abans que es decretés l’estat d’alarma, van decidir obrir un bar als Merinals: “El local era un bar i estava adaptat per ser-ho: només vam haver de pintar i vam comprar tots els estris. Teníem les taules, les cadires i la barra”.
Tot i les dificultats viscudes pel petit comerç i, principalment, per la restauració en un escenari de pandèmia, en què les restriccions n’han estat les protagonistes, les dues germanes estan encoratjades per haver pogut tirar el bar endavant i esperançades per continuar fent-ho.
La Ruth explica que tot i la situació viscuda, “no hem estat tan malament”. L’embranzida carregada de vitalitat de les dues germanes ha fet funcionar el local. Tanmateix, expliquen que elles són del barri de tota la vida, i la gent les coneix: “El barri és com si fos casa meva”, etziba Redondo. A més, recorda que els seus pares havien tingut un bar al barri anys enrere al mateix local, on ara hi ha les germanes. De forma reflexiva, pensa que la vida és cíclica i que és bonic el fet de continuar la professió dels seus pares, que tant admira.
