MARC ARGEMÍ

La festa del teu veí

[Per Marc Argemí, periodista]

Deia l’altre dia en un tuit el Gabriel Fernàndez, líder d’Esquerra Republicana a la ciutat, que felicitava la Pasqua cristiana ortodoxa. Una data –desconeguda fins aquell moment per un servidor– que deuen haver celebrat a Sabadell els que professen aquesta confessió, veïns d’origen romanès, rus o grec. Això va ser diumenge passat, dia 2, que al mateix temps era –segons el calendari secular– el Dia de la Mare. Tampoc estava jo gaire segur de l’origen d’aquesta festa per honorar la progenitora, però després he sabut que la cosa prové d’una iniciativa de les mares dels soldats de la guerra de secessió nord-americana. Algunes hipòtesis apunten a precedents en els cultes pagans i posteriorment a celebracions cristianes. De fet, el dia abans –dissabte 1 de maig– començava per al món catòlic el mes de la Mare de Déu, temps de romiatges a Montserrat, la Salut i santuaris d’arreu. Però és que aquell mateix dia 1 vam celebrar també la festa del treball, que recorda la històrica vaga del Primer de maig del 1886 a Chicago, quan els sindicats reclamaven jornades laborals de vuit hores (!).

Diu la dita que hi ha més dies que llonganisses, i de celebracions en tenim per donar i per vendre. Festa contínua. Sense anar més lluny, fa unes setmanes vaig ser convidat a un iftar, que és el trencament diari del dejú que fan els musulmans durant el Ramadà. És a dir, un bon àpat quan, a la llum del sol, no es pot distingir un fil blanc d’un fil negre. De l’inici de Ramadà vam estar informats per tuits i notícies fa només uns dies. 

El que em va agradar del tuit de Fernàndez va ser la recuperació d’un costum que pot fer arrufar el nas a més d’un guardià del puritanisme liberal. Felicitar una festa cristiana? Fixem-nos, per exemple, en el Nadal, que en el llenguatge públic o estrictament polític sovint es queda en un asèptic “bones festes” o “bon solstici”. És a dir, arreu de les cases hi ha pessebres però la iconografia que gosem mostrar públicament és com a molt un tió i un galet, no baixéssim a detalls ves que no quedés ferida cap sensibilitat. Un, que és catòlic, no se sent especialment preocupat perquè el felicitin o el deixin de felicitar el Nadal, però quan algú fa anys és precisament l’aniversari el que celebrem, i no un solstici o una festa anònima. Això em va quedar clar el dia que dos companys de feina, una musulmana i un ateu, em van esperonar que poséssim un pessebre a l’oficina, que per a ells resultava el més natural atès que aquell naixement era el motiu de la celebració.

Té, si se’m permet, fins i tot un punt de còmic observar com l’ortodòxia liberal –tan hàbil com és a generar tabús i homogeneïtzar discursos– no té gaire cintura quan ha de gestionar amb un cert criteri això de les festivitats religioses: algunes sí, altres no, en fem de noves, altres pse pse no-fos-cas-que-pensessin-que...

En realitat, no hauria de ser tan complex: totes les celebracions, més enllà del credo i de l’origen, admeten una gradació. La faceta espiritual i afectiva dels més fervorosos resta en un primer cercle. Però també hi ha una faceta social imprescindible, que amaga molts beneficis per a la convivència: cada festa diu alguna cosa de nosaltres mateixos, i felicitar-nos-les ens permet humanitzar aquell veí que té un pòsit cultural diferent del nostre, sigui ateu, cristià, jueu, musulmà o budista. O sigui que a qui faci festa, felicita’l, que no et farà cap mal.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top