TONA CODINA

La mama surt de l’armari

[Per Tona Codina, publicista i consultora de comunicació]

“No volem colònies, flors, joies, ni dibuixos. Volem poder expressar-nos. Aquest mes de maig i durant tot l’any, perquè cada dia és el Dia de la Mare.” Així acaba la carta al director de La Vanguardia de la companya de postgrau Clara de Cominges, dilluns passat. La va compartir i em va connectar en mode fletxa. La Clara proposa sortir de l’armari de la maternitat i explicar el que vivim, el que sentim, el que necessitem, el que ens angoixa. Em va connectar perquè posava paraules a una sensació que noto des que he estat mare, que és això que a la nostra societat “no queda bé” parlar de la maternitat, ni de tot el que comporta.

Hem de viure en el repte constant d’aconseguir una conciliació gairebé impossible. Però això sí, en silenci, o com a màxim és admès compartir-ho en els cercles més íntims. Que no es noti, que no sembli que et queixes i ets menys capaç. Però parir i criar és meravellós i molt bèstia a la vegada: per al cos, per al cervell i per a l’ànima. És una tempesta de canvis brutal, per bé i per mal. Per què l’hem de menystenir?

Perquè no és productiu i no agrada a la societat patriarcal. Connota feblesa. Però les dones que som mares treballem. I volem poder dir que l’equilibri no és fàcil. Volem poder denunciar que s’invisibilitza l’activitat de les cures i a més ens exigeix el màxim rendiment en molts àmbits: estigues estupenda, tingues la casa endreçada i menja saludablement. Ja saps que hauràs de sacrificar moltes coses quan decideixes ser mare, però és molt difícil mantenir aquest equilibri, l’exigència és altíssima i acaba petant per alguna banda, perquè a sobre la processó va per dins.

Doncs no, deixa’t estar. Em sumo a la iniciativa de la Clara i us convido, mares i pares, dones no mares i homes no pares, a col·laborar en la sortida de l’armari de la maternitat. Comencem per parlar-ne amb naturalitat. Què passa si expliques amb naturalitat que avui t’ha costat dormir? O que la rebequeria matinal t’ha remogut molt. Parlar-ne també pot aportar molt a tota persona que s’ho plantegi i així, lluny de la maternitat idíl·lica de color rosa i llistes de naixement, no es clavi la gran patacada quan descobreixi tot el que suposa. Perquè els homes també materneu. També cuideu i també establiu llaços profunds amb les vostres criatures. Som-hi? Comencem a parlar-ne des de l’amor? Deixem de tenir por del que pensaran “si no hi arribo” com se suposa que ho hauria de fer?

Un prec i una ‘influencer’

de la maternitat dissident

Tanco convidant-vos a treballar l’esperit crític amb una menció i un suggeriment. L’altre dia vaig veure un anunci d’un diari que volia fer un homenatge a les dones. Es veia la imatge –ja molt cremada– de la dona-deessa de mil braços fent malabars, amb una tasca cada braç (cura de les criatures, feina, casa, neteja, alimentació…) amb un text d’homenatge per la dedicació i l’esforç. No fos cas que ens en cansem. Denunciem, doncs, les accions publicitàries que perpetuen l’estereotip de les dones, mares o no, com a esclaves de la família.

I la recomanació: Esther Vivas (@esthervivasesteve). Sobretot per a vosaltres, homes. Pesqueu el seu compte i els seus directes a Instagram, perquè explica molt bé tot això que aquí només embasto i és una meravellosa manera lúdica de prendre’n consciència. Darrerament està fent moltes xerrades de presentació del seu valuosíssim llibre Mama desobedient a Amèrica Llatina. Si m’has llegit abans em diràs que n’he parlat alguna vegada, ja, però hi torno perquè trobo que avui és una molt bona referència que ens ajuda a desconstruir-nos. Som-hi i me’n vaig a buscar la meva filla a l’escola… amb alegria!

Comentaris
To Top