El parc d’habitatges de Sabadell està envellit. El 61% dels quals tenen més de 40 anys i en molts casos això es tradueix en edificis que han quedat desfasats i no responen a les necessitats o a la normativa actual. Dels 88.594 edificis que hi havia al cadastre municipal del 2017, pràcticament la meitat (46,8%) es van construir entre el 1960 i el 1979, de manera que avui tenen entre 42 i 61 anys.
El problema principal que arrosseguen és que com que són anteriors a la primera normativa tècnica del 1981, “no tenen aïllament tèrmic a les façanes i l’accessibilitat és poca o nul·la”, tal com explica el delegat del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC) al Vallès Occidental, Miquel Turné. Això vol dir que tenen barreres arquitectòniques com no tenir ascensor, les façanes no aïllen de forma adequada i no són habitatges eficients energèticament. Per millorar aquesta situació, diferents veus coincideixen que cal que l’administració i els propietaris s’impliquin en accions com un nou Pla de Barris per rehabilitar i posar al dia els habitatges. A curt termini, l’Ajuntament de Sabadell vol aconseguir 190 milions d’euros dels fons europeus Next Generation per rehabilitar 11.000 edificis repartits per tots els barris. L’actuació permetria millorar l’aïllament de façanes i cobertes i canviar la caldera.
L’accessibilitat, la gran barrera d’entrada
Graons al replà, manca d’ascensor, de rampes i portes de menys de 80 centímetres d’ample per on no passa una cadira de rodes són els principals elements que dificulten l’accessibilitat als edificis més antics de Sabadell. L’arquitecte Francesc Camps, membre de la Fundació Bosch i Cardellach, subratlla que el parc d’habitatges “se’ns ha envellit moltíssim, a molta velocitat, i encara que en l’àmbit estructural molts edificis poden durar centenars d’anys, en l’àmbit de confort cada vegada hi ha més exigències i, físicament, cal adaptar la tipologia dels habitatges a les diferents maneres de viure”. A parer seu cal rehabilitar perquè “també és una manera d’augmentar el valor patrimonial”.
Les escales i la manca d’ascensor són les principals barreres arquitectòniques dels edificis que no estan adaptats / LLUÍS FRANCO
A l’hora d’abordar aquestes reformes estructurals, Camps creu que cal canviar la mentalitat que ha imperat fins ara i abans de començar a parlar de diners “hem de convèncer, explicar bé que quan aïlles bé el teu habitatge la despesa energètica és inferior a anys vista, no ho amortitzes al mateix moment”. Des d’una altra perspectiva, el gerent de la Cambra de la Propietat Urbana de Sabadell i Comarca, Jaume Torras, creu que seria una bona idea reeditar un Pla de Barris com el que anys enrere, el 2004, va permetre rehabilitar una gran quantitat d’edificis. Des de la Cambra comparteixen que “tenim un parc molt envellit” i creuen que “convindria facilitar que els propietaris rehabilitin”.
Torras apunta que des de la Generalitat es podrien posar més facilitats per rebre subvencions per evitar que les comunitats de propietaris acabin escollint el pressupost més baix i això no comporti no millorar l’eficiència energètica. Tanmateix, la Cambra aposta per reduir el termini de cobrament de les subvencions a la rehabilitació, de manera que els veïns no hagin d’avançar tants diners.
Eficiència energètica: objectiu zero emissions
La normativa europea encamina les administracions a impulsar que els edificis emetin zero emissions de CO2 i, fins i tot, generin la seva pròpia energia i reutilitzin elements com l’aigua residual. És el que es coneix com a construccions nearly Zero Energy Building (nZEB). Però en un edifici que té 40 o 50 anys, “cal una gran rehabilitació energètica”, assegura Miquel Turné (COAC). Bàsicament, cal canviar la teulada -en molts casos encara d’amiant-, les finestres i les calderes. Intervencions completes que requereixen un elevat pressupost, per la qual cosa Turné comparteix que caldrien plans estatals o autonòmics que ajudin a fer aquesta rehabilitació i, alhora, la que permetria millorar l’accessibilitat. Tanmateix, Francesc Camps creu que s’ha d’incidir “a saber com funcionen els edificis”: saber quan obrir i tancar les persianes per aprofitar el sol, etc.
L’estat dels habitatges i la qualitat de vida
“Tenir un parc envellit implica que molta població no vol viure allà o marxa”, indica el delegat del COAC al Vallès, Miquel Turné. I a parer seu les institucions han de perseguir el contrari: donar vida als barris perquè els veïns s’hi vulguin quedar.
Un dels accessos a la plaça de les Termes, a la ronda de Santa Maria / LLUÍS FRANCO
“Quan allargues la vida útil dels habitatges, la gent no ha de marxar i generes molta més cohesió social”, afegeix. Francesc Camps, per la seva part, creu que un parc d’habitatges ben conservat pel que fa a edificació i consum energètic “té un valor afegit, és una ciutat més rica encara que l’habitatge sigui un valor passiu i això, en la lògica de mercat, dona més valor en la compravenda”. Tanmateix, que els edificis estiguin en bon estat fa que siguin espais més atractius per anar-hi a viure, ja que “com més ben mantinguts, més percepció de la qualitat de vida”.
Viure en pisos de 60 anys: “Si s’incendiés l’edifici, no tindríem per on escapar”
