[Marc Argemí, periodista]
Sabadell serà Capital de la Cultura Catalana. Durant l’acte de signatura de l’acord, aquesta setmana passada, diversos exponents del teixit associatiu i cultural local van mostrar-hi el seu suport amb un vídeo. Apareixien, un rere l’altre, des de llocs i enquadraments de càmera diferents, dient una expressió gairebé idèntica: “Em comprometo amb la cultura”.
És una bona pensada que posem en agenda la qüestió del compromís cultural a poc menys de tres anys vista, per explorar l’aspecte més prosaic de la cosa abans d’entrar a la poesia. Perquè està bé que es comprometin els artistes. Però entenc que la capitalitat no es pot quedar en una mena de fira de la indústria cultural, que es mesuri en termes econòmics. La cultura, com deia el vídeo, requereix un compromís en un sentit estricte, en la mesura que és un patrimoni. Diccionari en mà, es defineix com el “conjunt dels símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble”. Dit fàcil, és allò del que hem de volem conservar i traspassar a la següent generació.
En aquest sentit, el compromís amb la cultura no es pot reduir a la fidelitat en el consum d’un producte cultural, com podria ser la subscripció a aquest diari o la quota de membre d’una associació de puntaires. Això és compromís en la mesura que compromet la butxaca. Però no esgota el significat. No tots de símbols, valors i normes poden monetitzar-se, com tampoc no són paquetitzables determinades formes de vida que les hem considerades patrimoni comú. La cultura de cada poble, cadascuna de les seves expressions culturals, topa sempre amb una cruïlla, en la vida personal de cadascun dels seus membres. Personalment, podem decidir què fem amb aquella part del patrimoni que a nosaltres ens correspon, sigui la llengua que aprenguérem dels nostres grans, la dansa més bella de totes les danses, un aplec popular o un Via Creu de Setmana Santa. La part nostra pot semblar insignificant, però és també cultura.
És un trencall, doncs, on se’ns ofereixen tres opcions. La primera és portar aquestes expressions culturals al museu, que és on deixem les coses que volem a la memòria però no a la vida. Cotxes antics, andròmines, manuscrits delicats, mobles d’època. El museu és record, honor, reconeixement, però no és vida. És a dir, les deixem en desús: ho valorem però com quelcom inert: un patrimoni immobilitzat… i tard o d’hora irrellevant. Una mort preanunciada.
La segona opció és quedar-se només amb allò que es pugui posar a l’aparador: la vida cultural que en cada moment percebem com més acceptable i més cool. És aquesta cultura dels no-llocs, aquella correcció grisa que sobrevola tant una terminal d’un aeroport qualsevol com l’espai central d’una gran superfície, sense res que pugui diferenciar-lo en un món degudament homogeneïtzat i prefabricat segons uns estàndards tant correctes com superficials. La tercera opció és aquella que Gaudí definia com original: el retorn a l’origen per descobrir-ne el perquè, i fer-les brillar amb llum pròpia. Posant el patrimoni en moviment, en definitiva, dotant-lo de vida. Perquè una llengua només viu quan es parla, una dansa necessita qui la balli, i llibre qui el llegeixi. Aquesta és la bona.
