En una Faràndula amb molt bona entrada dins els condicionants de la pandèmia, la Simfònica del Vallès va cloure la seva temporada de concerts amb la Novena Simfonia de Beethoven. La iniciativa de programar-la fins el 2024 en ocasió del bicentenari de l’estrena es mantindrà l’any vinent per aquestes dates, quan el director Edmon Colomer també clogui la temporada amb ella.
Enguany, la va dirigir el director titular, Xavier Puig, plantejant un discurs molt directe, de concepte clar, ja amb el primer moviment de marcats contrastos dinàmics i entre famílies instrumentals, tendent a la contundència sense exagerar -sobretot reforçada per les timbales-.
Van predominar temps àgils i ductilitat rítmica fins i tot en l’Adagio, que va fluir en un arc sostingut quasi sense respir, apropant-se més al tempo d’un Andante i expressivament més arrelat a la terra que a la transcendència. Quelcom que, com a directriu general, va desnerir l’exposició del tema de l’alegria (cordes i orquestra) i el Maestoso de la coda (Freude schöner Gotterfunken!) del quart moviment manllevant-los de l’encís i l’aura emotiva, però que va trobar el seu contrapès en tensió i expansió al fugat orquestral i a l’Andante religiós d’aquest quart moviment.
En aquest darrer passatge també s’hi copsava la llarga trajectòria de Puig com a director coral i l’actuació del sabadellenc Lieder Camera i de la Coral Cantiga que van cantar amb mascareta. El planter vocal es va completar amb quatre solistes, tots catalans i coneguts de la casa, que va sobresortir per la cohesió com en poques ocasions: sense estridències en la soprano (Núria Vilà), amb presència de la mezzo (Tànit Bono), bon fraseig del tenor (Roger Padullés) i rotunditat i un to pseudoheroic en el recitatiu del baríton (Carles Pachón). I, com sol passa en totes les orquestres, l’endemà els resultats van ser molt qualitatius deixant una molt bona Novena en la sessió al Palau de la Música Catalana.
Prèviament, l’obertura del ballet Hercule et Omphale de Ferran Sor va obrir el concert ampliant la difusió d’un repertori pràcticament desconegut pel gran públic i que entronca amb el seriós coneixement de Xavier Puig a l’entorn del llegat dels compositors catalans.
En aquest sentit, s’agrairien més incursions semblants en la temporada de l’OSV que, sense arribar a ser l’eix de programació principal, complementi els programes amb partitures que segueixen l’estètica del “cànon”.
Pel cas, s’hi percebia l’influx de l’òpera italiana i els models del classicisme centreeuropeu en el contrast entre la introducció lenta seguida d’un allegro monotemàtic en forma sonata (inclòs un breu desenvolupament) i que juga amb recursos imitatius i textures homofòniques i homorrítmiques, en els que la corda és la família instrumental preeminent.
