[Xavier Guerrero, químic i exregidor]
Espanya és aquell estat, únic a tot Europa i possiblement al món, que es va inventar un impost al sol que va provocar no només una aturada sinó una marxa enrere a la implantació de les energies renovables.
Europa els va prohibir aquest impost i el van haver de retirar, però des del 2015 fins aquest any passat ha estat en vigor, frenant projectes ambiciosos, arruïnant empreses i, sobretot, donant uns anys de marge que han permès que les empreses de l’Ibex-35 es poguessin posar al dia. I, ara sí, havent fet els deures endarrerits, poden elles remenar les cireres de les renovables i exercir una posició dominant al mercat.
Així funciona Espanya, a cop de decret dictat des dels despatxos dels integrants de l’Ibex-35. Per això és important el com de quan siguem independents, per no replicar aquest modus operandi que segur que és legal –la legalitat que ells mateixos dicten–, però vessa de misèria ètica.
Hi ha al nostre voltant països que gestionen la vida i la participació política d’altra manera. Per exemple, Suïssa.
A Suïssa no es pot modificar la constitució sense un referèndum. Recordeu quan Rajoy la va modificar per la porta del darrere, un mes d’agost, amb la connivència del PSOE, sota el dictat d’Angela Merkel i Nicolas Sarkozy?
No només això, amb la signatura de 100.000 ciutadans (2% del cens en un país de 8 milions d’habitants) es pot demanar una modificació de la constitució. A més, qualsevol llei aprovada al parlament suís pot ser qüestionada per la població i sotmesa a votació, si es recullen 50.000 signatures. I encara: si la decisió del poble suís va en contra de la constitució, no pot sortir un magistrat matxirul·lo o un polític fatxenda estil Alfonso Guerra, vantant-se d’haver passat “el cepillo” sobre la decisió del poble, sinó que el tribunal constitucional suís ha de mirar d’encaixar aquesta decisió dins la constitució.
A Espanya, tot això és ciència-ficció. És clar que el tribunal constitucional suís es renova periòdicament seguint criteris polítics, però també professionals, lingüístics i territorials.
Tampoc a Suïssa és tot flors i violes: en un país on el 2% de la població acumula el 96% de la riquesa patrimonial, sovint es vota en contra de propostes com establir un sistema sanitari públic o un salari mínim. Res de nou: igual que quan a Espanya es va començar a treballar la llei que tractava les ocupacions d’habitatges, s’ompliren els informatius d’ocupacions il·legals, violentes i traumàtiques, que arribaven a crear la sensació que podies sortir de casa un quart d’hora a comprar el pa i quan tornaves t’havien ocupat la casa, l’aparcament i la taquilla del club; també a Suïssa, molt abans que es convoqui el referèndum, fins i tot per aconseguir que es convoqui un referèndum, comencen els grups de pressió a invertir diners (molts diners) per influenciar l’opinió pública segons els seus interessos econòmics. Per cert, que ja no hi deu haver problema d’ocupacions traumàtiques a Espanya, perquè ara aquest tema gairebé no surt a les notícies.
És d’esperar que Espanya aconseguiria pervertir aquest sistema fins a l’extrem, i que les elits dominants trobarien la forma de seguir com sempre, de la mateixa manera que es van inventar una transició com la que encara patim. Fins i tot, pot ser que algun Florentino s’endugués la milionària adjudicació dels processos de consultes ciutadanes.
– Així, ho dones tot per perdut?
– I ca!
– Com es resol, doncs?
– Donant a la societat les eines per apoderar-se i desenvolupar un esperit crític i un criteri propi.
– Doncs si depèn dels de sempre, bona nit, pastora.
– Ara em referia a Catalunya.
– Vet aquí.
