[Josep Ramon Giménez, periodista]
No sabia com es diu en els termes de la psicologia la instal·lació, l’acomodació o el desistiment d’una persona en un rol determinat que perpetua la seva existència. Però ho he consultat amb un amic psicòleg i m’ha donat una definició, que us l’exposaré després d’explicar-vos el fet que m’ha donat peu a aquest escrit.
Llegia fa poc en una xarxa social una publicació sobre una història real que dona pistes per explicar-nos el franquisme subjacent en la societat, el qual, en obrir les comportes de l’embassament on era contingut, vomita símbols, lemes, fanatismes irracionals i velles obsessions rovellades que aplanen el camí a l’extrema dreta, davant un ventall d’opcions democràtiques que els costa un munt organitzar-se per aturar la desraó.
Faig un resum del fet històric: el 20 de juliol del 1936, dos germans que treballaven al camp reben la visita de l’amo de les terres i els diu que havia esclatat la guerra i que si no volien que els rojos els robessin les terres, que s’afanyessin per allistar-se. Van obeir l’amo sense adonar-se, ni per un segon, que entre els rojos a qui al·ludia l’amo n’hi havia molts amb els quals havien compartit jornades de feina. Tampoc no s’imaginaven que, mentre ells anaven a agafar les armes per matar els que havien estat els seus companys, l’amo es va tancar al seu mas fins que va acabar el conflicte.
Un dels germans va ser mort al front, l’altre, tot i que va perdre l’alegria, havia guanyat els rojos i l’amo va conservar les seves terres, a més d’afegir-ne d’altres que pertanyien als seus veïns perdedors. Després d’acabar la guerra, ja no va tornar a veure l’amo, perquè es va traslladar a Madrid a viure de les rendes que dos cops l’any cobrava del seu administrador. Quan el 2002 va morir, pobre com sempre, el camperol fidel, l’amo el va recompensar contractant el seu net en els serveis de neteja d’una de les seves empreses.
Quan, ara fa un any, l’extrema dreta es manifestava al barri de Salamanca, l’amo de la història colpejava una casserola enfilat en el seu Ferrari. Darrere, el net del camperol, mileurista precari, onejava una bandera franquista contra la dictadura roja que vol portar el país a la ruïna, defensant la riquesa de l’amo, com va fer el seu avi 80 anys enrere.
El meu amic psicòleg parla d’aquest comportament com a “una conformitat basada en una actitud acomodatícia acrítica, no reflexiva, perquè la continuïtat els dona seguretat individual”. Per alimentar-la, l’extrema dreta manipula les pors que s’emmarquen en un imaginari en què apareixen els comunistes o la xenofòbia envers els migrants, a més de jugar amb la mal·leabilitat de les paraules llibertat o democràcia, per exemple.
Si traiem el cap de la nostra endogàmia sociopolítica, ens adonarem que aquesta actitud acomodatícia acrítica predomina en la majoria de la població, en una massa social mancada d’una sòlida formació política, exposada, alhora, a seguir qualsevol flautista d’Hamelín que els desperti de la seva letargia. Entre els flautistes, força hereus de l’esperit franquista instal·lats a les institucions administratives públiques, en els aparells polítics, judicials, religiosos, policials, de l’exèrcit o, fins i tot, esportives. Conegut és el passat vincle amb Fuerza Nueva del president de La Liga, Javier Tebas, del qual no s’amaga, ni tampoc es talla a reconèixer la seva ideologia ultra.
Però és que els demòcrates, sobretot els que es poden considerar d’esquerres o de centreesquerra, han col·laborat irresponsablement en aquest blanqueig del franquisme que està sortint de l’armari, i que cada cop és menys subjacent, per la seva tebiesa a fer creu i ratlla amb el franquisme. Perquè, com diu l’historiador Ángel Viñas: “Aquest país encara no ha guarit les ferides de la guerra civil”.
Hi ha molts exemples, però se me n’acut un que sempre m’ha sorprès força, el de Jorge Vestrynge, qui des dels seus orígens neofeixistes, passa per secretari general de l’Aliança Popular de Manuel Fraga, entra poc temps en el PSOE, assessor polític del PCE i Izquierda Unida, articulista d’El Viejo Topo, de tendència marxista, dona suport a Pablo Iglesias i Podemos, professor a la universitat Complutense de Madrid i xenòfob declarat i simpatitzant de les tesis del Front Nacional de Marine Le Pen.
Sorprenent? Doncs només és un exemple. Mentrestant… qui dia passa, any empeny.
