[Marc Argemí, periodista]
Hi haun abans i un després? Què se n’ha fet dels propòsits pandèmics? Dels aplaudiments a sanitaris, de les consideracions globals sobre la naturalesa humana, i la fragilitat de la nostra condició? Què se n’ha fet, del pa casolà? La pandèmia de la Covid ha estat també pandèmia de profetes, d’epidemiòlegs i d’analistes socials. I de policies: n’hi ha que s’han animat a patrullar pel carrer, d’altres a reconvenir al veí perquè la mascareta la duia mal posada (dis-li-misquiriti-mil-pisidi). I, no cal dir-ho, de tota mena de relats folklòrics sobre conjures, propostes de renovació de les dietes i transformació d’hàbits esportius.
Recordo, ara fa uns mesos, comentar això mateix amb el sociòleg egarenc Salvador Cardús. De si es pot parlar d’un abans i un després, i si els pronòstics dels analistes són matèria a prendre o no en consideració. Coincidíem en el fet que molts dels pronòstics que s’han popularitzat -sobre que sí hi haurà uns canvis, i sobre el tipus de canvis socials que es donaran- no responen ben bé a un anàlisi de la realitat estricta del que ha passat, sinó que responen al que estava prèviament al cap de l’analista que l’ha formulat. És a dir, que aquell analista ha assimilat esbiaixadament les dades que anava rebent de la realitat, prioritzant aquelles que confirmen les seves hipòtesis prèvies. Així és com, dramàticament, es confirma una vegada més que l’abundància d’informació no garanteix el progrés en coneixement (Tim Harford en reflexiona en el llibre 10 reglas para comprender el mundo). Per a qui escriu aquestes línies, la pregunta sobre si seguirem fent el pa casolà o si anar amb bicicleta sobre un rodet a la terrassa de casa ha vingut per quedar-se, formen part d’un catàleg més ampli de qüestions que estic mirant d’ordenar en aquestes setmanes prèvies a una vacunació que, per fi, arriba com a gir narratiu definitiu d’aquest període excepcional de les nostres vides. Què m’enduc, d’aquesta pandèmia?
No sé si canviaré gaire la perspectiva des de la qual abordo la vida, la feina i la família. En alguns casos més o menys propers, la pandèmia ha suposat objectivament una pèrdua irreparable. Hi ha coses que no es podran recuperar. I malgrat això, estic segur que l’ànim majoritari és mirar de tornar allà on érem, a un territori conegut de petites alegries i paisatges previsibles. Però segurament aquesta intuïció forma part el meu biaix optimista.
El que sí que m’he endut, entre d’altres aprenentatges, d’aquest gairebé any i mig són algunes lectures molt inspiradores. Ha estat un any de llibres i lectures. Us en comparteixo cinc. En el primer lloc per impacte, per motius obvis, Aprendre a morir per poder viure, el llibre del meu germà Xavi que va per la quarta edició i -en la seva senzillesa i autenticitat- ha sabut tocar oportunament el moll de l’ós de la qüestió. Recomanable també l’obra d’Ian Kershaw en dos volums sobre la història d’Europa, i La historia del mundo en 12 mapas de Jerry Brotton: amb un bon mapa sempre t’ubicaràs millor. He pogut recuperar clàssics com El món feliç, d’Aldous Huxley, que com tots els clàssics continua ressonant, i he gaudit molt amb Les estructures elementals de la narrativa, d’Albert Sànchez Piñol. En aquest últim llibre descobreixes com s’expliquen les històries del cinema o les novel·les, i és inevitable preguntar-se si aquells pronòstics saberuts que fèiem tots plegats a l’inici de la pandèmia no tenen, també, més en comú amb els contes ben estructurats que amb les hipòtesis ben documentades.
