[Joan Brunet i Mauri, periodista]
No recordo haver-ho fet abans, almenys públicament, però el cas que us he de confessar és que jo també soc dels que ha sucumbit a l’atractiu que emana de les sèries televisives a les quals es pot accedir des de les més diverses plataformes que es donen en el bast mercat dels productes audiovisuals. I he usat a posta el verb sucumbir (“cedir a una cosa a la qual hom no pot resistir més”, segons resa el Diccionari General de la Llengua Catalana), atès que abans que la pandèmia prengués carta d’entitat, jo militava en el sector crític envers les sèries televisives, ja que considerava que el fet de seguir-les comportava una minva de temps important en detriment d’altres opcions d’oci que estimava que eren més gratificants. Un argument, que ara que hi penso, possiblement estava més en la línia del principi que sovint recordava la meva sàvia àvia que afirmava que “la guineu, quan no les pot, diu que són verdes”, que no pas en la de la raó fonamentada. Sigui com sigui, el cas és que amb el canvi de rutines al qual em vaig veure abocat a causa dels dies de confinament pandèmic, el visionat de concerts, d’òperes, d’obres de teatre i també de sèries, acabà per ocupar una part del meu temps. La primera sèrie visionada va ser The Crown i immediatament després The madame secretary, ambdues amb un rerefons i contingut polític que em va interessar força i, a fe de ser sincer, en cap cas em va comportar –ai las!– la més mínima sensació de pèrdua de temps. Molt al contrari.
La qüestió és que ara, quan fa més d’un any que estic enganxat a les sèries –a les quals dit sigui de passada dedico encara la mitjana d’un parell o tres d’hores setmanals– em considero en disposició d’extreure’n algunes conclusions i de donar resposta parcial al perquè de l’atractiu que exerceixen sobre l’espectador. Òbviament, de sèries n’hi ha de molta tipologia. I així, a banda de les que parteixen de fets històrics –que són moltes i molt bones–, les que més triomfen són les que tenen en comú un guió dens i complex que barreja de manera convenient tres ingredients: la maldat que regeix la ment del protagonista i/o dels protagonistes, la corrupció en qualsevol de les seves formes imaginables i els afers amorosos amb poliamor i escenes de sexe més o menys explícites. Amb aquests ingredients de base, el guionista de torn només haurà de bastir un relat que, això sí, ha de disposar d’una alta consistència narrativa, no exempta d’emoció, que deixi sempre portes obertes. Aquesta base necessària, encara que no suficient, serà clau per si convé allargar la sèrie en el temps a partir de recuperar situacions ja oblidades i d’exercir un cop de timó sobre el guió just en el moment en què tot apuntava que caminàvem cap al desenllaç final. Tot plegat fa que el sèrievident, ansiós per saber com la història acaba, esperarà el següent o següents capítols i d’aquesta manera esclarir qui del cert és el bo i qui el dolent, qui diu la veritat i qui menteix compulsivament.
Arribats a aquest punt, imagino el lector preguntant-se a tomb de què ve aquesta meva reflexió sobre les causes de l’atracció que les sèries exerceixen damunt meu i, tanmateix, damunt la resta dels mortals. No patiu. Ho penso explicar ara mateix i no caldrà que espereu ni un minut més. Ves a saber per què –o potser massa que ho sé!–, a mesura que avançava en el visionat de noves sèries m’assaltava la idea que per mantenir el clímax i l’atenció del públic, els guionistes s’havien fixat –o potser a l’inrevés!– en l’atribolada vida política de casa nostra, que apunta que quan ens trobem davant un moment crucial a partir del qual intentar recompondre la desfeta soferta els darrers anys, no triga gens ni mica a produir-se un fet inesperat que tendeix a perllongar-la ad infinitum i que, com passa a les sèries amb llurs protagonistes, és susceptible de generar desassossec en l’observador quant al paper que cadascun d’ells ha jugat i ara hi juga. Una mostra? Per no anar gaire enllà en el temps, si repassem el que políticament està succeint a Catalunya des del 2010, quan una sentència del Tribunal Constitucional que mai hauria d’haver estat seccionà l’Estatut de Catalunya del 2006, observarem que els afectes i els desafectes entre els uns i els altres (amb desqualificacions, insults, imposició de línies vermelles, incoherències discursives i altres moltes i múltiples subtileses) han estat permanentment en l’ordre del dia, sense que al final no acabem de saber ben bé qui és qui, qui de veres el bo i qui el dolent i quins els interessos que amb certesa cadascú defensa en funció del moment que es viu. M’haureu de perdonar la maldat –no descarto que possiblement induïda per les sèries–, en concloure que a les sèries televisives, com a la política, ens estem acostumant que la ficció, l’emoció, superin amb escreix la raó i els fets…
