Laura Andrés és pianista i mestra de música sabadellenca. Ha treballat com a músic acompanyant de grans estrelles de la música de Catalunya, com Shakira o Beth Rodergas, i ara engega el seu primer treball en solitari, ‘#blanc‘: un cant a l’espontaneïtat i la creativitat, sense esperar res a canvi.
El disc s’estrenarà amb un concert aquest dimarts 22 a l’Auditori AXA de Barcelona, i començarà la gira el 24 de juliol a Maspujols, al Maresme. Tot i que encara no hi ha data per escoltar #blanc a Sabadell, Andrés espera tenir tancat una mostra de les seves cançons a la ciutat ben aviat.
Com et definiries com a músic?
Sóc músic. El meu instrument és la via per expressar-me, i aquest ha sigut el piano per casualitats de la vida. He fet algunes coses que tenen a veure amb la dansa, perquè he treballat amb ballarins a l’Institut del Teatre de Barcelona, però també amb actors.
I com a professora?
He fet una formació molt específica, un tipus de pedagogia musical que es diu el mètode Jaques Dalcroze, que es basa en l’expressió corporal, i també es lliga per tant amb un component de dansa, al final. Té molt a veure amb crear i improvisar a través del cos: no només seure a una cadira i saber que una blanca val dos temps, sinó sentir-ho al propi cos. En aquest sentit tinc un lligam molt fort amb la dansa.
“He treballat amb la Shakira, la Beth, La Cubana i Dagoll Dagom; és tot una mica random”
Has treballat amb músics de primer nivell, com la Shakira…
Sí. He treballat amb la Shakira, he treballat amb el Salva Racero (excantant de Lax’n’Busto), he fet diferents gires d’Operación Triunfo de les últimes edicions, i actualment estic sent la pianista de la Beth Rodergas, que venim amb el seu nou disc aquí a Sabadell, l’1 de juliol al Festival Fresc. També he treballat amb La Cubana a teatre i amb la companyia Dagoll Dagom… És tot plegat una mica random (riu).
Això significa un rerefons molt important…
Sí, la veritat. De petita vaig fer música perquè era una nena que cantava i ballava. Vaig anar aquí al Conservatori de Sabadell, vaig fer el grau superior i me’n vaig anar a París a estudiar. Però vaig haver de tornar perquè em vaig posar malalta d’un limfoma. I llavors va ser el meu primer “blanc”: va ser un “i ara què?”. Però no va ser cap drama, i vaig pensar que “ara toca això”. Era el ball que em portava la vida.
Laura Andrés, a Sabadell / Victòria Rovira
Quina és la teva relació amb la música?
Sóc una persona musical 100%, ella sempre està al centre d’alguna manera, però això no vol dir que hagi d’estar a dalt d’un escenari, a primera línia. De fet, al contrari: sempre he sigut d’acompanyar i fer brillar els altres, ja siguin nens o estrelles del pop, m’és igual: m’agrada el fet d’acompanyar i d’ajudar; és el que m’agrada més.
“Alumnes que jo havia tingut de petits m’escriuen amb vint i tants o trenta anys i se’n recorden de mi: és el més bonic que m’ha passat a la vida”
T’ha agradat ser professora?
Molt. Sempre he sigut profe perquè a mi el que m’agrada de la música és transmetre. I ser profe implica veure créixer gent. Jo vaig començar de molt joveneta, amb 14 anys, a acompanyar les classes de la meva professora. Llavors, jo vaig marxar, però de cop i volta, alumnes que jo havia tingut de petits m’escriuen amb vint i tants o trenta anys i se’n recorden de mi. I això és el més bonic que m’ha passat a la vida: arribar a la gent i que s’apassioni per la música.
Com va ser la teva formació a Sabadell?
Jo vaig estudiar a la Creu Alta de petita, i llavors durant uns anys vaig estar ajudant. Vaig estar a l’escola CEME, i a una escola que ja no existeix a Sabadell, que es deia Sifasol. Tinc bagatge a la ciutat. Però quan vaig fer el superior, amb 24 anys, vaig marxar, i al temps em vaig posar malalta i vaig haver de tornar.
I llavors què va passar?
Vaig tornar, però vaig marxar a viure cinc anys a Tossa de Mar i a la zona de l’Empordà. I després d’aquest temps vaig dir: me’n vaig a Suïssa! I vaig anar a formar-me en mètode Dalcroze, em van proposar per fer un diploma superior sobre el tema i, ara mateix, sóc una de les tres persones a l’estat espanyol que el té. És molt xulo, tot i que ara mateix no m’hi estic dedicant. També he estat formant-me a Galicia, Madrid, Singapur…
“La frase va ser “vull anar a Barcelona a que em passin coses””
Quan fas el pas del món acadèmic a les col·laboracions musicals?
Bé, aquest tema d’acompanyar l’havia fet sempre amb els meus alumnes. Jo estava vivint a Girona molt bé i, de cop, vaig tenir la pulsió de tornar a Barcelona, i vaig dir aquella frase de “vull anar a Barcelona a que em passin coses”. Com a músic volia alguna cosa diferent, i vaig anar-hi amb una mà al davant i una altra al darrere. Em van donar feina en una escola i vaig trobar-m’hi a la Shakira, perquè el seu fill era alumne meu. Ella em va sentir tocar, li va encantar, i un dia ens vam posar a cantar a la consergeria amb la Shakira. Em va dir que l’ajudés a gravar el seu disc, em va portar a Miami, i a partir d’aquí les coses han anat venint. Jo no ho he buscat, perquè no he tingut mai aquest punt de protagonisme: jo faig música amb tota l’ànima i tota la passió, però m’ha anat venint. La vida m’ha anat dient: nena, espavila’t i posa’t aquí. Llavors vaig anar a l’Institut del Teatre, i vaig començar a acompanyar ballarins, en un sentit una mica més artístic, i vaig conèixer a la Beth en un viatge en tren a Madrid en el que vam estar xerrant tota l’estona. Ella em va trucar per anar a tocar al FAQs de TV3 i després per gravar el seu disc. I ara som súpercolegues, i és una noia meravellosa, superfantàstica i súperplanera.
Tots aquests canvis, com els has portat?
A mi les estructures no m’agraden gaire. He fet 11 trasllats a la meva vida. Els conservatoris tenen una cosa molt estructural que és necessària, però que a mi, a vegades, no em funciona. I llavors acostumo a trencar i canviar de lloc i tot això. Ara estic currant molt, i no et pots imaginar el nivell de feina, però estic molt agraïda amb la vida perquè m’està portant coses molt boniques, però no hi ha hagut una cerca activa: m’ha anat venint tot.
Laura Andrés estrena el seu primer disc ‘#blanc’ / VICTÒRIA ROVIRA
I en tota aquesta voràgine, t’has decidit a fer el teu primer disc…
Jo vaig participar una vegada en un reportatge que es diu ‘Secundaris’, que ja t’ho diu tot: gent que està darrere de gent potent. Jo sóc una gran secundària, però ara estic a primera línia. Va ser per la pandèmia, que ens va endinsar a tots en un gran “negre”, i que ja no ens deixava ni moure de casa. Ens van tornar a deixar sortir, vaig anar a la muntanya, va tornar a engegar el curs i ens van tornar a confinar. I en aquesta segona vegada, parlant amb amics meus, em deien que estava tocant repertoris d’altra gent i que perquè no feia el meu propi disc. Jo sempre he improvisat, però no m’agradaven massa les estructures. I llavors vaig dir: “i perquè no fer un disc per regalar una mica a la família?”. Vaig anar a fer una sessió de fotos amb una amiga meva, que faig classes al seu fill. I de cop i volta això ha agafat una dimensió que ara ha acabat en ‘#blanc’. Encara no tinc data a Sabadell, però just aquest dimarts 22 faig la presentació del disc a l’Auditori AXA Diagonal de Barcelona. Ha sigut tota una aventura, perquè no hi ha una discogràfica al darrere sinó jo, alguns que m’ajuden i el Pol, que em porta el management. És un disc fet a casa.
“La meva és una música de butaca i gintònic, no de pista de ball”
Què vols expressar amb ‘#blanc’?
És una mica un cant a l’espontaneïtat, a dir que si alguna cosa t’ajuda a omplir l’ànima, la facis, però sense buscar aquesta cosa de l’èxit que ens venen. Què és l’èxit i què és triomfar? Per cadascú és una cosa molt diferent, i a mi em venia de gust fer una cosa per ser honesta amb mi mateixa. És el meu primer disc i és música instrumental: no és una música de grans masses ni espera ser l’èxit mundial, però és una música molt tranquil·la, en la línia de Ludovico Einaudi o Yann Tiersen. És una música molt més de butaca i gintònic, si vols, que de pista de ball. És una música molt més introvertida, un contrast amb mi que sóc molt enèrgica, estil Rafaella Carrà. Transmetre la meva música em cura de la meva bogeria.
És el detonant per tirar endavant més coses?
Aquest és un disc curtet, i dura 33 minuts i 33 segons, una cosa molt màgica. I ara que ja he engegat, que ja he fet el primer pas de parir un disc, que per mi ha sigut molt intens, em vénen ganes de fer més coses. De fet, m’han contactat d’una discogràfica italiana per un recopilatori de músics i compositors contemporanis, i em van dir que volien que els hi fes un tema. Un recopilatori a nivell mundial fa molta il·lusió.
