[Josep Gisbert, periodista]
Arribats a la meitat de l’actual mandat municipal, després de les eleccions del 26 de maig de fa dos anys i de la constitució dels ajuntaments el 15 de juny, és bon moment per fer els primers balanços i començar a passar comptes de la feina feta. I especialment interessant és fer-ho en el cas de Sabadell, on el PSC va recuperar el 2019, de la mà de Podem, el poder quatre anys després d’haver-lo perdut.
Què ha passat en aquests dos anys amb Marta Farrés, la primera alcaldessa de la ciutat, al capdavant de la Casa Gran? De ben segur que hi deu haver opinions per a tots els gustos, però probablement no fora agosarat resumir-ho en ben poques paraules: res, o gairebé res, o gairebé res de bo. És evident que el mandat, com el de tots els ajuntaments i de totes les administracions públiques i, de fet, com la vida de tots els habitants del planeta, està condicionat des de fa més d’un any per la pandèmia de la Covid, que ha capgirat els plans de tothom i ha obligat el món sencer a adaptar-s’hi com bonament ha sabut o ha pogut. En aquest sentit, a l’equip de govern de l’ajuntament de Sabadell també li ha tocat arromangar-se i reorientar les prioritats.
El quid de la qüestió és saber, a més d’això o malgrat això, quines altres coses ha fet. I amb un judici sever la primera impressió és que, més enllà d’anuncis, promeses i bones paraules, i d’asfaltar uns quants carrers i arreglar unes quantes voreres –alguns i algunes de les quals, per cert, al cap de quatre dies s’han tornat a obrir–, no ha fet res. Està vivint de la rifeta dels projectes que l’anterior equip de govern havia endegat en l’anterior mandat. És el que sol passar sempre que hi ha canvis en el color polític d’una institució pública, i fins a cert punt cal considerar-ho lògic. L’obra de tot govern triga el seu temps a veure’s, i per això tots els mandataris esperen tenir l’oportunitat d’un segon mandat per poder-ne recollir els fruits. Als Estats Units, per exemple, està establert que els seus presidents en tenen prou, efectivament, amb dos –si més no de seguits–, però pel que sembla a l’alcaldessa de Sabadell n’hi caldrien tres.
Amb un judici més benèvol, tanmateix, es podria dir que el govern municipal de la ciutat no ha fet gairebé res, perquè sí que ha fet alguna cosa, atès que sempre hi ha quatre obres que es poden posar a la columna de l’haver: les referides actuacions a la via pública, l’arranjament d’algun parc infantil o fer per a vianants el carrer de Sant Pere. I amb un judici ni sever ni benèvol, ponderat simplement, potser la conclusió hauria de ser que no ha fet gairebé res de bo. Perquè, per molta urgència que hi hagués –que per a més inri es va demostrar que era absolutament falsa–, res no justifica que es permetés la destrossa de la Pista Coberta d’Atletisme de Catalunya per convertir-la en centre de vacunació contra la Covid (altres espais s’han habilitat per al mateix, el Camp Nou posem per cas, i no per això consta que s’hagi arrasat la instal·lació). Perquè res no justifica el reiterat intent de col·locar la parella de la regidora de Podem primer al mateix ajuntament i després a la Diputació de Barcelona. I perquè res no justifica la polèmica amb una entitat –el Centre d’Esports Sabadell– que fa 118 anys que passeja el nom de la ciutat per allà on més convé i perquè el mer fet d’atiar-la demostra la incapacitat d’uns governants de veure que ajudar-la és invertir en el futur de Sabadell.
Si a tot plegat, enumerat a tall d’inventari no exhaustiu, se li afegeixen certs tics d’un estil de mal record –l’estil Bustos–, com ara fer política d’aparador, moure’s només per sortir a la foto o no admetre la veu crítica dels qui dissenteixen, i això ja és així a mig mandat, com serà quan arribi l’hora de fer el balanç del mandat sencer!
