Publicitat
XAVIER GUERRERO

Tempesta d’estiu

[Xavier Guerrero, químic i exregidor]

Sec en una terrassa de la Concòrdia. La gent passa amunt i avall, atrafegada. Molts miren el mòbil mentre caminen, comunicant-se amb altra gent que és en algun altre lloc, o consultant alguna de les sofisticades aplicacions instal·lades a l’aparell.

Potser aquella que et diu la distància que has fet avui i les calories consumides.

Pocs sabrien desenvolupar una aplicació com aquesta, pocs deuen saber que aquesta aplicació, que utilitza un sistema de localització tipus GPS, no funcionaria sense complicats càlculs matemàtics derivats de la teoria de la relativitat d’Einstein, i encara moltíssims menys sabrien reproduir aquests càlculs.

Unes taules enllà de la meva, dues dones parlen d’alguna cosa amb molta convicció. M’arriben només algunes paraules. Crec que una d’elles ha dit “Astra Zeneca”. Intento mirar-les sense que es noti. Crec que fan veure que no ho han notat. Em pregunto quanta gent que opina de vacunes i d’epidemiologia, sabria explicar què significa PCR, què és l’ARN o què és la famosa tècnica CRISPR.

La ciència i la tecnologia avancen, vertiginoses, i nosaltres simplement collim els seus fruits i ens hi adaptem o en traiem benefici, com a usuaris actius o passius, sense entrar al detall del perquè de la naturalesa del nou avenç. Segurament, tampoc podríem encara que ho volguéssim: la teoria que hi ha al darrere és gairebé inintel·ligible, si no ets algú que fa molts anys que està estudiant-la i treballant-hi.

Mentre aquesta teoria era propera al sentit comú, això no suposava un problema. No calia saber res de la constant de la gravitació universal, per entendre que no sortim disparats a l’espai perquè la terra ens atrau cap a ella, perquè ens sembla coherent i té sentit (els terraplanistes queden exclosos d’aquesta afirmació). Però ara que cada cop més els conceptes que s’incorporen trenquen el sentit comú, com ho fa la teoria de la relativitat, la quàntica o l’edició molecular, la ciència sembla que s’allunya de la societat i es fa més difícil fer-se una idea d’on és i debatre sobre on va o on hauríem de fer que anés.

Les grans transformacions socials necessiten avenços tecnològics per consolidar-se. Potser en seria un exemple l’invent de la impremta en el moment que es produí. I els grans avenços tecnològics també necessiten o comporten canvis socials. Sempre és bidireccional.

Però seguirà la ciència avançant desbocada? Ho seguirà fent també la societat darrere seu? Com? A batzegades? Es tornarà refractària? I el famós gap tecnològic quant podrà créixer abans no sigui insostenible? O sigui, quanta gent podrà quedar exclosa sense que el sistema s’encalli? I  en el moment d’encallar-se, què passarà?

Buf, per sort, just arriba en Manel, amb qui havia quedat, i em treu del pou de preguntes on havia caigut amb un “bona tarda!”, i engeguem la bateria de convencions intranscendents sobre l’estat de salut, la calor que fa i algun tema d’actualitat no comprometedor, abans d’abordar el tema de la trobada.

Es fa tard, les dues dones paguen, i s’aixequen per marxar. Segueixen parlant amb molta energia. Ens miren com qui mira els pisos de Cerdanyola que donen a la C-58. Una d’elles comenta que Tinder s’ha posat molt difícil, que és millor una aplicació nova que té un nom de sons orientals.

Faig un glop de la meva beguda i noto que les meves cabòries es comencen a desfer, com una tempesta de tarda d’estiu.

Al capdavall, som una espècie que s’ha adaptat a tots els canvis del món. Què ens hauria de fer pensar que no ens adaptarem també als que provoquem nosaltres mateixos?

En Manel em pregunta alguna cosa. Perdona, li dic, m’he distret, què deies?

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top