[Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
Fa setmanes que parlem, debatem i discutim sobre els indults als dirigents independentistes, sobre el significat d’aquest fet i sobre la necessitat d’encetar una via política de diàleg per intentar superar l’anomenat conflicte català. Fins i tot, en un gest gens habitual, el secretari general de Nacions Unides, de visita a Madrid aquests darrers dies, ha avalat el diàleg com a instrument fonamental a partir del principi general que tots els problemes han de solucionar-se amb la política.
Un cop aprovats i materialitzats els indults, s’han escrutat tots i cada un dels gestos: des de les gesticulacions governamentals en les visites oficials a Catalunya del cap de l’Estat, fins a les habituals dissonàncies després de la primera trobada entre el president del govern i el president de la Generalitat. Els acords per reunir la Comissió Bilateral Estat- Generalitat aquest mes de juliol i per la represa de la Taula de diàleg entre els governs espanyol i català en la tercera setmana de setembre són per ells mateixos un avenç important.
Segur que durant les més de dues hores i mitja de la trobada entre Sánchez i Aragonès van poder parlar i dialogar sobre moltes altres qüestions, no només sobre quan i perquè es tornarien a reunir aquests espais de diàleg i negociació. Les compareixences posteriors poc ens ho van aclarir. Des del govern de la Generalitat s’insisteix en els eslògans de l’amnistia i l’autodeterminació. Des del govern d’Espanya s’apunta l’aprofundiment de l’autogovern, la millora del finançament, i un model federal a l’horitzó. Aparentment res de nou sota el sol, tot i que en dies posteriors des del govern central s’avançava la possibilitat de realitzar algun tipus de consulta referendària sobre els possibles acords de la Taula de diàleg. Cal esperar que el diàleg comenci i veure’n el recorregut. No es pot tancar aquesta porta abans del seu inici.
Si la Taula de diàleg entre governs pot tenir recorregut, la Taula de diàleg entre els partits catalans és també una necessitat, un instrument imprescindible per caminar cap a la resolució del conflicte català. Pensar que el conflicte es resoldrà únicament amb el diàleg intergovernamental, que es tracta només d’un conflicte entre Catalunya i l’Estat, o negar que políticament la societat catalana es troba partida per la meitat a causa d’aquest conflicte és un error que arrosseguem des de fa quasi deu anys. La Taula de partits catalans, que ja va ser aprovada pel Parlament de Catalunya en l’anterior legislatura, s’ha de reprendre i convocar com abans millor. Pot ser un bon instrument per refer la convivència a l’interior de Catalunya i pot servir també per reforçar les posicions del govern de la Generalitat en les seves negociacions amb el govern d’Espanya.
Les posicions obsessives i tancades de la dreta espanyola –i també de l’independentisme català més arrauxat, el que creu que “quan pitjor, millor”– no volen concedir espai ni possibilitats al diàleg franc, a la negociació, a les possibilitats d’acords, per difícils o llunyans que semblin. I tampoc aporten res a la resolució del conflicte ni a la convivència democràtica. Només tenen un únic objectiu, el rèdit partidista a través de la desqualificació de l’adversari. Hem sentit paraules gruixudes aquestes darreres setmanes, durant les quals el qualificatiu de “traïdor” o “mentider” han estat els més benèvols dels insults. I ens esperen nous improperis si es produeixen veritables avenços en el diàleg i la negociació. Dreta espanyola i independentisme irredempt es retroalimenten mútuament, viuen de la confrontació i el desacord.
Taules de diàleg, doncs, entre governs i entre partits, a Barcelona, a Madrid. Llocs de trobada, de negociació, de flexibilització de posicions, de renúncies i cessions quan calguin, de cerca d’acords. És la manera democràtica, la manera civilitzada, moderna, d’avançar en els legítims objectius polítics que cada persona i cada col·lectiu vol aconseguir en benefici del conjunt i no només d’una part.
