[Manel Cunill i Llenas, ambientòleg]
Fa anys el planificador i enginyer Albert Serratosa i Palet (1927-2015) delectava l’audiència amb un doll d’anècdotes i experiències que dibuixaven una trajectòria professional notable. De fet, la publicació Pensar el territori. Converses amb Albert Serratosa, de Joan Tort i Rosa Català (editat per Dèria), és un acurat compendi de l’itinerari professional.
Als anys noranta, en un acte a Sabadell amb els ecologistes de l’Adenc, va voler il·lustrar els límits del creixement amb un relat –diguem que– versemblant. Explicava que un col·lega, després de ser pare, estava del tot esverat en comprovar que la criatura s’engreixava de l’ordre d’1,2 kg al mes. Després afegia que si aquesta taxa es mantenia en el nounat, podria arribar a pesar centenars de quilograms en poques dècades. Una argúcia útil en un escenari amb perfils confrontats debaten sobre els límits dels artefactes urbans i les xarxes viàries.
Històricament, les ciències del territori han debatut al voltant de quina seria la ciutat ideal. Com hauria de ser l’espai on una comunitat pot desenvolupar-se amb plenitud. I quanta població hauria d’acollir. De fet, la competència entre ciutats d’ençà de l’eclosió i maduració de la societat fabril ha estat el nombre de persones que viuen dins del municipi. Avui molts dels nous veïns venen a dormir i treballen fora de la línia perimetral del terme municipal. Hi ha diferents teories, autors i dades que postulen que la ciutat ideal pot anar des de 60.000, 250.000 o 3 milions d’habitants. És cert que la crisi del petroli del 1973 va ser un advertiment seriós que el metabolisme de la societat urbana impulsada pel carbó i el petroli podia arribar a fer trontollar el model urbà dominant de les pròximes dècades.
Tanmateix, el repte no depèn de decidir si han de ser 200.000 o 300.000 les persones que haurien de viure a Sabadell, sinó què faran els que escullin viure a la ciutat. I viure a la ciutat va més enllà que pernoctar-hi. Per fer nova ciutat o comunitat és necessari afavorir la diversitat d’activitats i persones. Molta gent fent coses diferents. Si optem per un model de molta gent fent el mateix, serem una comunitat menys diversa, i per tant, més vulnerable i menys interessant.
És indubtable que les ciutats són un ecosistema d’una complexitat important i malauradament amb una governança obsoleta que no està preparada per afrontar els canvis necessaris. A més, gaudim d’una estructura econòmica-financera poc moderna i efectiva en l’àmbit públic amb un estat ancorat en el passat. També és cert que cada vila té una cultura de ciutat que les fa singulars i que segurament és un patrimoni immaterial que reflecteix com fem les coses en comú que s’ha d’esperonar.
Aquesta diversitat que ens fa falta és el repte que s’hauria d’afrontar. Sense nou veïnat serà molt dificultós assolir canvis proteics. Segurament s’hauria d’interpel·lar als nous i potencials veïns què esperarien del seu nou hàbitat, més enllà dels tòpics. I més quan el teletreball s’imposa de mitjana de dos dies a la setmana. Una ciutat amable, empàtica, confortable i sobretot ambiental pot ser un estímul solvent per decidir on viure i treballar virtualment. Tenim la base territorial, però no hi ha projecte per convertir Sabadell en una ciutat ambiental. Aquest és i serà un factor de competitivitat.
