Avancem de pet cap a una societat crispada. Fins i tot al Parlament hi recula el seny i ja s’hi veu la bravuconada tan pròpia del Congrés. L’ull de l’huracà el trobem a les xarxes, on aboquem opinions pel broc gros per voler respondre al moment i ser dels primers a llançar una opinió per esdevenir algú en la selva digital.
Aquesta mutació sobtada de cívics doctors Jekyll a impulsius místers Hyde fa perdre els altres matisos necessaris per valorar qüestions actuals que susciten debat i que tant ens ajudarien a construir una opinió més equilibrada al context en què vivim.
D’exemples en sobren: immigrants delinqüents multireincidents, oblidant el que aporten a la societat que els acull o també que són la conseqüència d’un sistema econòmic insaciable que crida mà d’obra precària (cures a gent gran, recollida de fruita de temporada o d’altres feines tan supèrflues com fer-te portar menjar a casa en bicicleta o moto a tot drap...). O sacerdots que de cop i volta han esdevingut tots una colla de pederastes ignorant els beneficis que les cultures religioses aporten a la societat (el conreu d’alguns valors imprescindibles per a la convivència cívica o, el cas més visible a Catalunya, l’aportació decisiva en àmbits com la sanitat, l’educació o el tercer sector) o deixant de tenir en compte o de vindicar les vies que haurien d’implantar sense demora, com l’accés de les dones a les jerarquies eclesiàstiques o la fi del celibat. O la tan repetida cantarella segons la qual sobren servidors públics, en lloc de demanar als governs que mesurin l’impacte de l’acció pública i exigir-los que actuïn en conseqüència.
- Subvencions publicades al web 'Menjòmetre'
De tots els exemples, el més actual són els cercadors Subvencions.cat o Contractes.cat, desenvolupats pel calderí Gerard Giménez, i el Menjòmetre.cat del col·lectiu Segell Fosc. Aquestes aplicacions persegueixen fer més accessibles i visibles les dades de subvencions i contractes públics, també les municipals.
I cal deixar-ho clar: és negatiu el relat teixit per alguns mitjans de comunicació i opinadors per satanitzar el Menjòmetre o qualsevol altra aplicació que ajudi a entendre més les dades. Vaig participar des del Govern a l’aterratge de les polítiques de dades obertes a l’àmbit català. Teníem la intenció d’avançar cap a la cogovernança del país. És a dir, que l’acció governamental anés de bracet cada cop més amb la ciutadania, les entitats i les empreses. I això comporta, d’una banda, escoltar, donar explicacions, consensuar, retre comptes... I, de l’altra, monitorar i supervisar l’acció de govern, fer propostes per millorar els serveis públics...
Les subvencions no són un instrument de concessió arbitrària, sinó que són, per llei, una eina per promoure finalitats d’interès general, alineades amb les polítiques públiques (de cultura, educació, empresa, serveis socials, medi ambient, llengua...) que impulsi el govern escollit democràticament. I que s’han de concedir –seguint procediments i controls estrictes– com a suport financer complementari on no arriba l’acció privada. Per tant, tot i que la seva planificació i valoració tècnica poden ser discrecionals, sempre s’han de derivar de la normativa i del pla de govern vigents.
Al mateix temps, les entitats i altres persones que les reben han d’avançar en la corresponsabilització i fer més transparents els recursos invertits, la periodificació i l’impacte (destinació dels diners, resultats assolits, temps...). I no d’una manera discursiva com sol passar, sinó tan quantitativa com es pugui.
Tot i que la tasca és un trencacolls, governs i beneficiaris tenen l’obligació de fer-ho millor explicant i rendint comptes de les subvencions. Perquè ajudar a entendre i interpretar l’entorn en què vivim és la fórmula més efectiva per allunyar-nos de possibles manipulacions.
[Jordi Graells i Costa. Activista cultural i exdirector general d’Atenció Ciutadana]