Una alumna que no s’ha esforçat especialment durant el curs, ara té la barra d’exigir-me un aprovat quan la mitjana dels seus trimestres donen 4,6. I si bé estic encantat de posar un 10 a l’alumne que ha picat pedra tot el curs i ha acabat amb una mitjana de 9,6 o bé estic encantat d’aprovar aquell que ho ha donat tot per arribar al 5 i s’ha acabat quedant amb un 4,6, em fa certa ràbia, no us enganyaré, regalar aquestes quatre dècimes a qui porta tot el curs vagarejant i queixant-se i movent-se amb desídia i amb la llei del mínim esforç sempre per bandera.
Suposo que el problema, com sempre, rau en les maneres. En “profe, un 4,6 és un 5”, deixant clar que no ha entès e valor identitiu dels copulatius. En “profe, no gosaràs suspendre’m amb un 4,6”, quan jo a principi de curs vaig avisar que l’aprovat era un 5 i que qui les notes no les poso jo sinó que se les guanyen ells, amb esforç, compromís i actitud.
I el que no tolero és que se’m faci a mi el responsable, el recipient de l’obligació moral de fer el que a tu et convé perquè no fer-ho seria de fill de puta. Amb un salt una mica matusser i no del tot honest, penso en les comunitats autònomes amb un PIB més baix que Catalunya que exigeixen la “solidaritat” dels contribuents catalans perquè ells puguin mantenir un estat del benestar que, si depengués només d’ells, no cobriria el que cobreix ara. Estic fent trampes, ja ho sé, i no ho convoco com a argument vàlid sinó simplement per citar una altra situació en la qual que em fa ràbia que s’esperi de mi solidaritat “perquè sí”.
Que la solidaritat ho és només quan és una gràcia, quan es dona perquè es vol. Quan és una imposició, en canvi, ja no és solidaritat, és un impost moral, no sé com dir-n’hi. I potser el que em molesta no és tant haver de cedir, sinó que es desdibuixi la diferència entre generositat i obligació. Perquè una cosa és ajudar algú perquè vols, perquè entens el context, perquè valores l’esforç o perquè senzillament et neix. Una altra de molt diferent és que l’altre converteixi la seva necessitat en una mena de dret automàtic sobre tu. Que el teu marge de decisió desaparegui i que, si no hi accedeixes, el problema moral sembli teu. Si a la renda hi sortís una creueta, com la de l’església (aquesta sí que és solidaritat!), on hi digués “donar a Espanya”, llavors endavant, però si m’estàs cruixint a impostos sota coacció d’inspecció d’Hisenda, aleshores almenys tingues la decència de no referir-t’hi com a “solidaritat”.
Amb l’alumna del 4,6, al capdavall, no em molesten les quatre dècimes. Les he regalat moltes vegades, i segurament en regalaré moltes més. El que em grinyola és la lògica del “me les deus”. Que l’aprovat no aparegui com una gràcia excepcional, sinó com una obligació gairebé administrativa. Com si la desídia d’un curs sencer pogués quedar esborrada per la simple incomoditat d’un suspens.
Potser la solidaritat, com l’educació o fins i tot l’afecte, només conserva la seva noblesa mentre encara hi ha llibertat per donar-la. Quan desapareix la llibertat, potser no deixa de ser útil, ni tan sols necessària, però sí que deixa de ser exactament solidaritat.