El 2023, Cory Doctorow, periodista canadenc, va publicar per primer cop al seu blog personal la paraula enshittification per descriure el que està passant amb moltes de les plataformes d’ús habitual: Twitter, TikTok, Instagram, Amazon...
En castellà aquesta paraula s’ha intentat traduir com a degradación progresiva, però, com era d’esperar, ha triomfat molt més mierdificación. En català, com que som escatològics de mena, ja teníem un verb disponible, emmerdar, i només ha calgut crear el substantiu: emmerdament.
Doctorow explica que les plataformes al començament intenten captar usuaris i oferir-los ofertes increïbles, fins i tot perdent-hi diners, i amb unes cerques que de seguida et donen el millor producte o el més econòmic, com faria Amazon, o amb una xarxa senzilla en què fàcilment trobar els amics i compartir-hi fotos, com faria Instagram.
Un cop la plataforma té tots els usuaris, hi fa venir tots els venedors, que es veuen obligats a ser-hi si no volen quedar-se fora del mercat. I llavors comença la primera degradació: la xarxa ja no prioritza les fotos dels teus amics, sinó les dels influencers i dels anunciants, i si vols que els teus posts arribin a la mateixa quantitat de gent que abans, et trobes un dia fent vídeos (reels, en diuen) perquè les simples fotos ja no les veuen els teus amics.
I tot seguit, quan la plataforma ja té tots els usuaris i totes les empreses captats, ve la segona degradació, incrementant les comissions a les empreses i obligant-les a fer servir la seva logística (en el cas d’Amazon). D’aquesta manera, la plataforma maximitza el seu benefici degradant ensems el servei a usuaris i a empreses.
Al final, tens un mur d’Instagram ple de suggeriments de gent que no coneixes i un anunci cada dues fotos. O bé una cerca d’articles complicada, plena d’anuncis que no t’interessen, en què es prioritzen els anunciants que paguen més i no allò que volies comprar.
I aquest bucle, igual a totes les plataformes i serveis digitals, és l’emmerdament. Fa uns anys, un post a Twitter d’un usuari normal fàcilment el veien alguns centenars de persones. Ara, amb sort, el mateix post del mateix usuari el veurà una dotzena de persones. I si et fas Premium o Plus o el que sigui, l’únic que aconsegueixes, a banda de pagar més, és endarrerir una mica l’emmerdament.
De tot això, però, el que em fascina és el que ve ara: i doncs per què no abandonem Twitter o Amazon? Doncs pels costos de sortida: hi tens una quantitat de seguidors i contactes, o una subscripció Prime amb una llista de desitjos, hi has donat d’alta la targeta de crèdit, o hi tens un munt de fotos. El cost emocional i logístic de sortir-ne és massa alt, i per això, malgrat que el servei s’ha emmerdat –fent servir la paraula del principi amb aquesta nova accepció–, en comparació a com era al principi, ens hi quedem, això sí, posant només una estrella a l’enquesta de servei i queixant-nos molt. Com riuen, a Nova York, cada cop que posem una estrella de puntuació a un servei, i un comentari demolidor, i tot seguit hi tornem a comprar un producte o tornem a pujar-hi una foto o un vídeo.
Com és habitual, la solució no és fàcil i, també com és habitual, implica la regulació. Avui dia s’ha de ser molt mala gent per voler fer creure que els mercats es regulen sols, i molt ingenu per creure-s’ho. Cal regular per evitar l’abús de la plataforma omnipotent sobre l’usuari indefens, per exemple, facilitant la sortida de la plataforma cap a altres serveis equivalents, podent endur-te les teves dades, els teus contactes, les teves fotos. I això vol dir que la llei, perquè l’empresa no ho farà mai voluntàriament, l’obligui a acceptar que les dades que hi has pujat són teves i només teves. Una utopia? Avui, sí, però de més altes en caigueren.