La seguretat s’ha convertit en un dels grans camps de batalla polítics del nostre temps. I precisament per això, qualsevol debat sobre aquesta qüestió hauria de començar amb una exigència mínima: parlar amb propostes serioses, viables i aplicables. El problema és massa important per continuar alimentant-lo només amb consignes o relats simplistes.
Aquest mes de maig, el ple municipal de Sabadell debatrà una proposta dels comuns, presentada per Joan Mena, sobre el seu model de seguretat. I més enllà del contingut concret de la iniciativa, el simple fet d’obrir aquest debat ja és rellevant. Ho és perquè durant molts anys bona part de la política catalana va preferir ignorar o menystenir determinades problemàtiques vinculades a la convivència, la inseguretat o els conflictes socials als barris. I quan la política deixa espais buits, algú els ocupa.
Aquest és, precisament, un dels motius del creixement de l’extrema dreta a Europa, Espanya i Catalunya. Han sabut construir un relat emocional i fàcil d’entendre sobre la inseguretat. Un relat basat en exageracions i simplificacions, però que electoralment funciona. La fórmula és simple: associar immigració amb delinqüència i oferir solucions màgiques i contundents. I mentre uns construïen aquest relat, altres preferien negar directament qualsevol problema, instal·lats en un bonisme profundament irresponsable.
La realitat és molt més complexa. Les dades no indiquen que vivim en una societat especialment insegura, però sí que existeixen fenòmens concrets que generen preocupació ciutadana: ocupacions conflictives, tensions de convivència o degradació d’alguns espais públics. I aquests problemes acostumen a concentrar-se en barris molt determinats, sovint els més vulnerables socialment. Mentrestant, una part dels qui menys pateixen aquestes realitats acostumen a donar lliçons morals des de la distància. I això tampoc ajuda.
Sobre la proposta dels comuns, basada a reforçar agents cívics i figures de mediació nocturna, crec sincerament que pot aportar elements positius, però difícilment és una solució completa. La convivència no es resol només amb actuacions policials, però tampoc només amb mediació. Cal combinar prevenció, educació, treball social i inclús urbanisme estratègic amb una actuació policial clara quan sigui necessària.
Crec que el govern municipal socialista ha entès aquest canvi de clima. Hi ha més presència policial, més actuacions contra ocupacions conflictives i una voluntat més clara d’exercir autoritat institucional. I això era necessari. Però encara falta complementar aquesta línia amb polítiques de prevenció i convivència més estructurades.
Perquè el gran problema avui no és només la inseguretat real. És el relat de la inseguretat. I aquest relat no es combat ni negant els problemes ni regalant-los als extrems. Es combat amb diagnòstics honestos, mesures efectives i una política capaç d’explicar la realitat sense populisme ni bonisme. Per això, hem de donar la benvinguda a totes les propostes que vulguin obrir un debat, si és sincer, per construir un model de seguretat, orientat a la convivència i a la construcció d’un relat alternatiu, complex, però efectiu i que no posi com a condició la cessió de part de la nostra llibertat individual.