Ja he perdut el compte des del primer any que, més per fer un favor a un col·lega que altra cosa, vaig anar a donar un cop de mà al millor festival del món, quan encara es feia a la Bassa de Sant Oleguer. Recordo també una edició llunyana a la pista coberta. L’any de la pandèmia no hi vaig poder ajudar, però des de llavors, la cita anual a l’amfiteatre del parc de Catalunya per a mi ja és absolutament obligatòria.
I de vegades sembla mentida que al darrere d’una feina tan increïble hi pugui haver, també, un equip humà tan preciós. Tot just dissabte, parlava amb una artista molt reconeguda del panorama català amb qui, després de tants anys atenent-la darrere la barra, hem acabat establint certa amistat. Ella em deia: “Ostres, avui també hi havia el 150è de la Damm al fòrum i hi he tret el cap perquè havia de passar-hi, però de seguida que he pogut, he vingut cap aquí, perquè enlloc hi estic tan a gust”. I vaig trobar que aquesta frase d’estrella mallorquina resumia força bé l’essència de l’Embassa’t. Ningú no ho entén com a deure inexcusable, ni hi ve per compromís o perquè “ai, fa mil mesos vaig comprar-ne les entrades i ara hi he d’anar”, i ara, aquí la gent hi ve perquè vol ser-hi, per gaudir d’aquest equilibri aparentment insostenible de la grandesa d’un gran festival però la calor del que és familiar.
La feinada de tots aquells que ho porten llu cada any amb més mèrit, perquè aguantar una joia com aquesta en un mercat tan salvatge com és el dels festivals és molt més que un acte de resistència. Un equip fantàstic (que és una representació que ens ha d’enorgullir del talent sabadellenc) sosté una joia del món dels esdeveniments de gran format. I ho aconsegueix mantenir al llarg de tants anys consecutius.
I ara potser dic una salvatjada, però pot ser que l’Embassa’t funcioni perquè encara sembla fet per persones i no per algoritmes de consum cultural? Sí: crec que això, avui dia, té molt més valor del que sembla. Perquè vivim envoltats d’esdeveniments pensats perquè consumeixis experiències a tota velocitat. Festivals enormes en què acabes caminant més que escoltant música, fent cues absurdes per una cervesa tèbia mentre una pantalla gegant et recorda quin patrocinador t’està regalant el moment. Tot molt espectacular i molt buit alhora. L’Embassa’t, en canvi, encara conserva aquella sensació raríssima que les coses passen perquè algú les estima de debò. I això es nota.
I potser el que és més estrany de tot és que, en una època en què gairebé tot està pensat perquè la gent consumeixi cultura de manera individual i accelerada, l’Embassa’t encara aconsegueix generar una sensació de comunitat real. No d’aquesta comunitat impostada que et venen les marques a base de polseres de tela i hashtags, sinó la de debò: la de retrobar cares conegudes cada any, la de passar-te mitja nit saludant gent, la de descobrir grups nous perquè algú et diu “vine, que això t’agradarà”. I això, que sembla tan poca cosa, és precisament el que converteix un festival en alguna cosa més important que una suma de caps de cartell.
L’Embassa’t ja és molt més que el nostre festival preferit. És una mena de recordatori anual que encara es poden fer coses grans sense perdre l’ànima pel camí. I potser per això, quan arriba el final de primavera, no hi ha gaire lloc al món on vingui més de gust embassar-se amb els teus.