Si les prospeccions que circulen per les xarxes socials són certes, la política catalana patirà un terrabastall com no n’havia sofert mai cap abans. Això a dos anys de les eleccions catalanes, que no toquen fins al 2028 si Salvador Illa no les avança per algun motiu que ara com ara no es veu enlloc. Abans, però, els comicis municipals de l’últim diumenge de maig del 2027 –amb prou feines d’aquí a un any– es convertiran en el primer test per saber cap on van les tendències de tots plegats. Els partits, tots sense excepció, estan en mode electoral –cosa no gaire difícil, perquè es pot dir que hi estan sempre– i sorprèn que la majoria facin les seves càbales no d’acord amb les possibilitats reals de cadascú, sinó en funció de què pot fer o deixar de fer una altra força política que tots odien profundament, però que tots temen com una pedregada seca: Aliança Catalana.
En el cas concret de JxCat, per què ara que la formació de l’alcaldessa de Ripoll li trepitja els talons cerca desesperadament vots de sota les pedres per mirar de refer l’antic espai de CiU després d’anys d’haver-lo malbaratat? Doncs perquè té en perill bona part del poder que li queda, que cada vegada és menys, en mans del partit de Sílvia Orriols i a bona hora s’adona que la política de terra cremada practicada des de la desaparició de CiU i l’enfrontament fratricida amb un PDeCAT que, com a hereu de CDC, va resultar ser un autèntic fiasco han estat un greu error. Ara correm-hi tots a refer els ponts d’un espai convergent, que en el seu bon moment havia arribat a ser hegemònic, que entre tots van trencar i que es pot acabar convertint en residual. La clau serà veure si hi és a temps o si l’intent de reunificar sota una sola sigla la diàspora dels últims deu anys arriba massa tard i Aliança Catalana li guanya la partida.
JxCat, en tot cas, té mala peça al teler i situacions com la de Sabadell ho demostren ben a les clares. Expulsar els dos únics regidors que hi té no sembla precisament la millor manera de poder reagrupar tot el que fins ara s’havia dispersat. Després de gairebé tres anys de formar part de l’equip de govern del PSC encapçalat per l’alcaldessa, Marta Farrés, que és obvi que no els ha necessitat mai perquè té majoria absoluta, però que li ha anat bé per exhibir un tarannà obert i dialogant, l’aparell de JxCat els ha obligat a sortir del govern municipal no per si a la ciutat li anava més bé o més malament, sinó per pur interès partidista de marcar distàncies amb la formació de l’actual president de la Generalitat. I un cop ho han fet, però ostensiblement de mala gana i en desacord amb la posició de la cúpula del partit, els han fet fora per no voler deixar l’acta de regidor.
Aquesta mena d’intervencions dels aparells dels partits l’únic que aconsegueixen és que, en el cas de JxCat, si ara ja només tenia dos regidors, a les pròximes eleccions municipals es quedi sense cap. Històricament, Sabadell havia estat una plaça que a CiU no se li havia donat mai bé. En els primers temps després de la dictadura franquista, Antoni Farrés, aleshores del PSUC, va arrasar i ho va fer tan bé que els mateixos convergents de tota la vida van acabar votant-lo i estimant-lo com el millor alcalde que ha tingut la ciutat de llavors ençà. I quan CiU va tenir l’oportunitat de tocar una mica de poder, van ser tantes les ànsies que es va equivocar i li va donar la batllia a Manuel Bustos, l’altra cara de la moneda d’Antoni Farrés i el pitjor alcalde de tots els temps. A partir d’aquell moment, CiU no va fer res de bo a Sabadell i JxCat no ha fet més que agreujar, si fos possible, el panorama.
Tan magre ho té que, de fet, ni tan sols aquesta desesperada operació de reagrupament sembla que hagi de servir per a res més que per certificar que, efectivament, les coses li van molt malament.