La de diumenge va tornar a ser una nit feliç per als aficionats del Barça. Enhorabona a tots. Fa temps vaig llegir una columna que deia que el que més detestava l’aficionat blanc era que la gent del Barça fos feliç. L’alegria, deia. Això mateix. Que el que més molestava a la capital era l’alegria blaugrana. Que si nosaltres guanyàvem, però tristos, sense a jugar a re, com tan sovint l’última dècada, a ells els era igual. En canvi, ells no entendran mai que puguem estar contents després de perdre però jugant bé.
Quan, com ahir, guanyem dominant, aixafant, traient a relluir totes les seves debilitats, aleshores sí que no poden fer altra cosa que enfilar-se per les parets.
Encara vaig llegir a algú altre (o, ben pensat, això potser sortia d’un pseudoopinador de TikTok) que aquest Reial Madrid és la demostració perfecta del perill de vendre la pell de l’os massa d’hora. Recordem les portades aquelles d’“un dominio nunca visto” quan van fer quatre dels seus fitxatges galàctics que han acabat fent llufa. De fet, ahir mirant el partit mon pare deia que feia temps que no patia tan poc durant un clàssic. I el domini, en futbol, deu tenir més a veure amb això que no a gastar milions a l’estiu. Que dominar el mercat està molt bé, però que on cal dominar de debò és al camp.
Guanyar així és una altra cosa. Guanyar així, agradant, amb un vestuari rival que cau a trossos, ridícul rere ridícul, amb tots els nois de la casa units amb l’afició i amb un entrenador que tot i ser de fora ha entès a la perfecció què signifiquen aquests colors, des d’un estadi que ja es veu que serà preciós i amb una comunió tan gran entre plantilla i afició, això alguns no sabran mai què és. Això és guanyar molt més que no pas guanyar perquè has comprat els millors o perquè els àrbitres sempre fan caure la moneda a favor teu.
I és aquí on hi ha la diferència cultural de fons, em sembla. Que uns entenen el futbol com una acumulació de recursos i els altres encara intentem entendre’l com una manera de fer les coses. Uns pensen que el prestigi es compra, que el domini es decreta a cop de talonari i presentació amb focs artificials. Els altres necessitem reconèixer-nos en el joc. Necessitem veure-hi una idea, una personalitat, alguna cosa que vagi més enllà del marcador. Per això el Barça genera una alegria tan particular quan funciona: perquè no és només guanyar, és sentir que guanyes sent tu mateix.
Perquè al final el futbol modern també s’ha omplert d’aquesta obsessió contemporània per consumir noms, marques i estrelles. Com si fitxar fos més important que construir. Com si la il·lusió durés exactament el que dura un vídeo de presentació amb música èpica i quatre milions de likes. Però després la pilota roda i allà no hi juguen els algoritmes ni els departaments de màrqueting. Allà hi juguen equips. I aquest any s’ha vist bastant clar quin equip semblava un anunci i quin semblava un projecte de debò.
Enhorabona, culers, perquè, un cop més, el que més importa és el com.