El suplement d’economia Negocios del diari El País de diumenge passat dedicava la portada i les seves pàgines principals a l’augment demogràfic. La tesi de partida es pot resumir en aquest extracte: “Més d’hora que tard, Espanya s’enfrontarà a un escenari de 50 milions d’habitants i 100 milions de turistes, que són, d’altra banda, la mateixa base del creixement diferencial que ha exhibit Espanya en els darrers anys. Es tracta d’una fita estadística i d’un èxit econòmic i social” (sic).
Seguidament, es denunciava la manca d’inversió pública en infraestructures (transport, aigua o energia) i es constatava que “la combinació d’una població en fort creixement i anys de dèficit d’inversió ha acabat per explotar”. Com a solució aparentment evident, el diari proposava augmentar la inversió per adaptar les infraestructures a la nova dimensió demogràfica.
Em sembla força preocupant que, quan s’aborda aquesta qüestió, el principal rotatiu de l’Estat no es plantegi si el model de creixement actual té sentit o no. I que no analitzi ni el PIB per càpita respecte a la mitjana europea, ni l’escassa productivitat estructural, ni la manca despesa en I+D, ni les conseqüències socials i econòmiques de basar el creixement en un sector de baix valor afegit com el turisme.
A Sabadell, com a ciutat històricament industrial, tenim molt interioritzada la paraula escandall. Aquest concepte quantifica el cost total de producció d’un determinat producte. Encara que us sembli increïble, al llarg de la meva vida professional, he vist moltes empreses que han tancat perquè no eren conscients que estaven venent els seus productes per sota dels seus costos directes i indirectes reals. Eren empreses que creixien i, com més creixien, més diners perdien i més s’endeutaven. I, quan se n’adonaven, moltes vegades ja era massa tard.
Amb Espanya crec que succeeix quelcom equivalent. Espanya fa cinc anys que és l’Estat amb més creixement del PIB de la UE i, el darrer any, ha aportat el 41% dels nous llocs de treball de tot el bloc comunitari. No obstant això, el malestar social quotidià és palès: mestres, infermers, metges, pagesos i un llarg etcètera de col·lectius professionals perceben que la seva qualitat de vida empitjora dia rere dia. Hem arribat inclús a situacions aparentment paradoxals, en què patronals com PIMEC reivindiquen que cal augmentar els salaris, malgrat admetre que no ho veuen possible amb l’estructura productiva actual.
Com que creixem a partir d’un model desequilibrat, les necessitats socials que ha de cobrir l’Administració també són creixents. Això explica que, malgrat que la recaptació fiscal es trobi en màxims històrics, l’Estat segueixi generant dèficit públic any rere any. Una xifra molt il·lustrativa: l’any 2003, el deute públic dividit entre la població era d’aproximadament 9.000 euros per habitant; actualment, ja se situa al voltant dels 34.000 euros. Però és que, a més, la despesa pública corrent per habitant ara és un 45% superior a aleshores, mentre que la inversió ha caigut 18 punts. És a dir, l’Estat necessita endeutar-se per cobrir despesa social corrent, sense marge per poder millorar les infraestructures.
En resum, reprenent el símil dels escandalls, els costos indirectes associats al producte estrella que ven Espanya, que és el turisme massiu, són cada vegada més palpables. I aquests es cobreixen, en part, a base de dèficit i endeutament públic. Quan es ven per sota del preu de cost, ja sabem com s’acaba.