Sort que no ha sigut el Partit Popular a proposar-ho. Sort que no ha sigut un partit de centredreta o dreta el que ha proposat enviar mossos de paisà a les escoles. No hi havia cap altra alternativa per al Govern de Catalunya? Què es pretén amb aquesta iniciativa?
La realitat és que el govern ha decidit treure els agents dels Mossos d’Esquadra dels carrers per portar-los a les escoles. El problema de seguretat no el tenim als instituts, el tenim als carrers, a la nostra societat. I em diran que les dades diuen el contrari, però a vegades no es tracta de dades, sinó de sensació i la sensació d’inseguretat cada vegada és més alta.
En un quadrant d’ideologies, on situem la decisió que els mossos estiguin al costat de professors i alumnes per garantir la seguretat dels instituts? Només se m’acut parlar d’extrems, tot i que no sé si d’extrema dreta o esquerra. En quin moment s’ha considerat que això era una bona idea? Realment és una proposta innovadora i crec que mai aplicada, gràcies a Déu.
Mirin, l’educació pateix d’altres problemes que condueixen a la inseguretat. Quan els professors deixen de ser autoritat per convertir-se en simples acompanyants del creixement i maduració dels alumnes, estem devaluant la feina que fan els docents. Els professors no acompanyen, ensenyen. Els professors no són amics dels alumnes, sinó que es troben en esglaons per sobre. De la mateixa manera que un pare i una mare no estan a la mateixa posició que un fill. La pèrdua d’autoritat és més que simbòlica, és un fet i ara n’estem patint les conseqüències. En cap cas parlo d’autoritat en el sentit de castigar picant amb un regle la mà d’un alumne. Això seria abús d’autoritat, maltractament.
Però què és l’autoritat? La millor definició és la que ens prové del dret romà: l’auctoritas és l’autoritat social que es basa en el prestigi, el coneixement i la dignitat de la persona. És el poder que un té per les qualitats innates de la persona, el que fa guanyar respecte i probablement admiració. En el dret romà es diferenciava de potestas perquè aquesta segona paraula consistia en el poder que un rep des de fora, no intrínsec a la persona. Per exemple, un polític. Aquest polític pot tenir potestas perquè té poder per ostentar un càrrec, però no té auctoritas perquè no és respectat, no té carisma, no genera admiració.
Com a societat, hem de treballar conjuntament perquè els professors tornin a tenir auctoritas més enllà de potestas”. Igual que els Mossos d’Esquadra. Hem de fer que docents i agents de l’autoritat (mai més ben dit) tornin a ser respectats, admirats i que serveixin d’exemple per als nostres fills. I la forma de fer-ho no és tirant endavant una proposta improvisada i sense sentit.
La seguretat es garanteix als carrers amb mesures preventives: una bona educació i consciència social (de viure en societat, en comunitat, respectant els costums i formes de viure que ens són pròpies). Replantegem quin projecte educatiu tenim, quin paper juguen els docents i la policia en la nostra societat. Hem estat anys desvirtuant aquests dos col·lectius de vital importància per a un país democràtic. Fem l’exercici de revertir la situació.