Una de les crítiques més recurrents dels moviments ecologistes fa referència a l’estructura institucional que mai cap govern ha estat capaç de vertebrar. Des del 2010, quan es va suprimir el primer Departament de Medi Ambient de la Generalitat amb el govern d’Artur Mas, les competències ambientals van ser repartides i trossejades entre diferents departaments, amb l’objectiu de no aplicar polítiques ambientals fortes i transversals, deixant-les a un paper purament testimonial i anecdòtic.
Aquesta situació s’ha perpetuat amb governs successius. Les entitats ecologistes denuncien que les competències ambientals han caigut sota l’òrbita del Departament d’Agricultura, aquell departament que històricament ha intentat neutralitzar i fer fracassar les polítiques a favor de la conservació dels espais naturals i de la biodiversitat. Cal recordar l’època daurada d’Unió Democràtica que es vantava d’enviar els ocells a l’ostracisme.
El balanç del govern actual és contundent: s’ha caracteritzat per la incapacitat d’actuar amb una política ambiental resilient al canvi climàtic i la protecció de la biodiversitat. Davant la persistència d’aquesta situació, el moviment ecologista ha endurit les seves exigències institucionals. Ja no es reclama simplement una conselleria independent, sinó la recuperació d’un Departament de Transició Ecològica amb rang de Vicepresidència, que garanteixi el pes real en el Consell Executiu i capacitat d’impulsar polítiques transversals amb independència dels interessos sectorials.
Avui la pèrdua de biodiversitat està en caiguda lliure. La documentació de les organitzacions és un dels punts on la crítica ecologista està més documentada i on les dades més recents resulten especialment alarmants. Segons l’Índex Planeta Viu més recent (2026), les poblacions de fauna salvatge han disminuït un 28% a Catalunya en les últimes dècades, una xifra que supera estimacions anteriors i que les entitats ecologistes qualifiquen de senyal d’una crisi ecològica accelerada.
Ha estat un fracàs absolut assolir els mínims compromisos ambientals com la nova Llei de biodiversitat o bé la constitució de l’Agència de la Natura de Catalunya. Avui a Catalunya la conservació de la diversitat encara depèn d’una llei que en el seu dia va ser innovadora, però actualment la llei de protecció dels espais naturals data del 1985, una de les més antigues d’Europa. De les 44 espècies en perill d’extinció del catàleg de fauna salvatge amenaçada, tan sols 5 tenen aprovat el seu pla de conservació, i els últims plans es van aprovar el 2004, fa més de vint anys. Igualment, la creació de nous parcs naturals històricament reivindicats, com el de la serra de Prades i la serra del Montsec, continuen sense fer-se realitat. A més, és notori que des de Presidència no són gaire proclius a tot allò amb relació a la natura. Les entitats ecologistes i de conservació ho resumeixen de forma clara: la natura a Catalunya es troba en una situació crítica, fruit de dècades sense finançament públic.
Avui la situació ha empitjorat significativament amb els pressupostos per al 2026. Les principals entitats ambientals com ara la Xarxa per a la Conservació de la Natura, Ecologistes de Catalunya, Ecologistes en Acció de Catalunya, entre d’altres, han alertat que les polítiques de conservació es troben en una situació límit. La retallada prevista en els pressupostos de conservació de la natura es qualifica de “molt greu” i s’interpreta com un senyal d’una orientació política contrària a la protecció ambiental, en una línia continuista amb etapes anteriors en què governs de centredreta ja havien reduït la despesa en aquest àmbit. El manifest La Natura no pot esperar i les entitats ecologistes reclamen deu mesures urgents per revertir l’actual crisi ecològica. I, per tant, dotar de recursos econòmics les polítiques de conservació i restauració, ampliació de personal especialitzat i a impulsar noves lleis de protecció ambientals.