Sempre hi ha hagut rics i pobres. Tradicionalment, els rics han defensat el seu estatus i, per tant, han estat conservadors, volien conservar els seus privilegis que tenen per la sort de néixer en famílies riques, fins aquí s’entén. Gràcies a l’estadística, sabem ara que la probabilitat que un pobre es torni ric és quasi impossible. Un fill de ric, encara que sigui un totxo, acabarà vivint molt bé. No hi ha meritocràcia que valgui. Això és un mantra inventat que no se sustenta en cap argument racional. S’ha acabat la solidaritat entre la classe treballadora, perquè han aconseguit fer oblidar la consciència de classe, però la solidaritat entre la classe rica sí que existeix. A més, els rics es casen entre ells, la pobresa no la troben guapa.
Però ara tenim un tipus de ric que a més pateix tota mena de patologies. Molts s’han tornat directament psicòpates. Volen que els pobres, els treballadors, pateixin. Posem un exemple, Antonio Garamendi Lekanda és el president de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE). Fa uns dies va fer unes declaracions dient que troba “sorprendente” que havent-hi més ocupació es gasti “más que nunca” en desocupació: “¿Cómo es que tenemos más empleo y en paro gastamos más? Nos deberíamos de plantear muy bien todos estos temas”. El presumpte senyor, amb aquesta forma de pensar no crec que arribi a la categoria de senyor, Garamendi cobra 391.000 euros, és a dir, 32.000 euros al mes. I 23 vegades l’SMI. Després de moltes investigacions, he arribat a la següent conclusió: té un defecte congènit, va néixer sense cor.
Al lector del Diari de Sabadell li faria la següent pregunta: si cobressis 32.000 euros al mes, creus sincerament que estaries preocupat pel que cobren o deixen de cobrar els aturats? La resposta és clara: si ets una persona “normal” segur que no. Més aviat estaries preocupat que els darrers de la societat visquessin el millor possible. Amb l’avenç tecnològic, ha augmentat la productivitat d’una forma bestial en els darrers cent anys i en els darrers trenta l’augment ha estat exponencial. Això hauria de permetre que tothom visqués molt bé. A més, una part de la gent que no troba feina és per la poca formació i capacitat dels empresaris catalans, la prova és la quantitat de catalans molt ben formats que se’n va a països de la UE on els paguen bé. Conec casos a cabassos. D’això no se’n parla mai.
Cal tenir present que Garamendi no és altra cosa que el gos d’atura que vigila la cleda. Els rics són els que el paguen. Com Florentino Pérez. Voldria assajar una nova teoria, el problema dels rics és que són massa rics. La riquesa destrossa l’ètica de la gent, els fa tornar bojos, síndrome d’Hibris, se’n diu. Trobem exemple a mans plenes: Donald Trump, Peter Andreas Thiel, Elon, Musk o Bill Gates. Com més rics i poderosos, més comportaments estranys tenen. Prova del que diem són els noms que surten en els papers del cas Epstein. Pobres ni un. Proposo que pel seu bé féssim que els rics no fossin tan rics així no embogirien tant. Per tant, caldria expropiar-los la riquesa en un 90%. I en el cas de Garamendi, proposaria deixar-lo amb el subsidi d’atur durant uns mesos i que vagi veient com cada vegada l’estat li dona menys diners fins a esgotar el temps previst. Després potser, no n’estic segur, començarà a reclamar la renda bàsica universal.
Tot el comportament dels rics el podríem resumir dient que seran els més rics del cementiri, això sí.