Els vestigis trobats al llarg de diverses investigacions proven que la Mola va ser poblada ja en temps dels ibers des del segle II aC fins avançat el segle III dC i que segurament va continuar potser com un lloc de guaita o religiós.
En les excavacions de 1989 va aparèixer una tomba preromànica tallada a la roca al costat de la façana nord de l’edifici actual i se’n tenia coneixement d’una altra a la façana sud que demostren l’existència d’un edifici religiós amb ocupació estable anterior al romànic.
Durant els segles XI i XII la rodalia de la façana nord es va usar com a sagrera (espai sagrat d’uns 30 passos al voltant d’un monestir) i s’hi van trobar vuit tombes estretes als extrems i amples al centre, pròpies de l’època altmedieval. És en el període de refundació com a abadia independent amb suport comtal (1013) i coincideix amb el màxim esplendor del cenobi, amb una comunitat amb 13 monjos, amb l’abat Odeguer (1029-1071) al capdavant i amb la consagració de l’església el 1064.
Les posteriors troballes de tres tombes en forma de cista (tombes petites construïdes amb lloses de pedra) al costat de les identificades abans certifiquen que a finals del segle XII i al llarg del XIII l’espai era ja usat com a necròpolis d’un monestir més gran i ja d’estil romànic, poblat per 7 o 8 monjos, que passen a ser 5 o 6 el segle XIV.
Els segles XV i XVI es documenten tres sepultures registrades, orientades de nord a sud, en el que seria el cementiri comunitari. El 1567 l’abat Pere de Santjoan va fer remodelar el monestir abans d’entrar en una època de declivi, que el porta a perdre la condició d’abadia l’any 1608. El monestir deixa de tenir vida monàstica comunitària i el comencen a gestionar monjos grans o sacerdots a sou. El segle XVIII les fonts bibliogràfiques descriuen la deixadesa del monestir: sepultures obertes i ossos per terra. D’aquest mateix segle es conserva una ossera amb 5 cranis masculins.
Durant els segles XVII, XVIII i XIX l’espai es va anar deteriorant perquè es va anar deshabitant, fins mitjan segle XIX quan Mossèn Vergés i Mirassó en va iniciar la primera restauració. Al costat oest del Monestir s’hi havia aixecat un forn de calç. El 1931 es declara monument nacional i entre 1948 i 1957 l’arquitecte Ros Vila en va impulsar la reconstrucció pels danys de la Guerra Civil i va donar l’aparença actual als edificis.
Durant diversos anys, a més del forn de calç, s’hi havia guardat bestiar i el 1959 va ser la seu d’un observatori meteorològic del Pirineu Oriental. Fins que el 1982, amb el Parc Natural de Sant Llorenç i l’Obac ja constituït, la Diputació de Barcelona va adquirir el conjunt monacal.
Doncs bé. Aquests dies la Diputació ha comunicat a bombo i platerets la troballa de catorze esquelets (probablement del segle X), alguns dels quals al capdamunt del camí de pujada del Camí dels Monjos. La bona feina dels arqueòlegs ha permès conèixer l’extensió de les sepultures, que serien la continuació de les trobades anteriorment a la banda nord-est, però arribant ara més avall del Camí.
Les properes tasques seran fer una quinzena de sondejos per delimitar l’extensió de la necròpolis, elaborar l’informe amb les conclusions de l’estudi dels esquelets (ara a Mataró per analitzar-los; datar-los; escatir-ne sexe, patologies...) i, sobretot, modificar el Pla de futur sostenible de la Mola, incorporant-hi els nous vestigis.
Amb tot plegat la Diputació hauria d’elaborar amb celeritat el Pla director del Monestir de Sant Llorenç, a l’alçada de la seva condició com a Bé Cultural d’Interès Nacional.
Entenem que les restes òssies s’han hagut de moure del lloc per aquesta feina d’investigació. Però, en acabat, cal plantejar que, si no tornen al lloc original, s’haurà de fer un espai de memòria dels membres de la comunitat que hi havia enterrats.
Finalment, si pot ser, que en tot el procés es tingui més en compte la ciutadania. Alguns amants de l’indret vam comunicar a l’Administració l’existència dels ossos ja fa tres anys perquè apareixien per l’erosió d’escorriment del pendent del terreny, exactament on s’han iniciat ara els treballs arqueològics. També ha calgut entrar a la Diputació alguna sol·licitud d’accés a la informació pública (petició d’informació sense ser part interessada en el procediment, gràcies a la Llei de transparència catalana) que ha fet escurçar temps en la difusió de la troballa.