Avui toca ensabonar-nos els uns a les altres. No s’ha parlat prou que els Premis Nacionals de Comunicació hagin distingit el Diari de Sabadell en la categoria de proximitat, per ser referència del periodisme local català (en una època tan complicada per a la premsa local). De fet, sempre ho ha estat i no recordo cap periodista o comunicadora que no faci referència en uns agraïments de premi o de reconeixements a la trajectòria que no recordi el seu pas per un mitjà local. Sempre és el trampolí dels grans professionals, però sempre s’ha considerat com l’inici o l’escola dels petits i des d’on s’espera escalfant a la banda per algun dia fer el gran salt a mitjans nacionals.
Mai es veu com el que és, el gran termòmetre de la ciutat, el primer lloc on busques la informació quan passa alguna cosa, la font directa de la veritat, l’ADN de la ciutat dels qui t’escolten i els qui et veuen passar cada matí. I ho recordàvem aquest dimarts amb el degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, el Joan Maria Morros, el meu primer cap. Qui amb setze anys em va donar l’oportunitat de posar-me davant d’una càmera a Televisió Igualada. Han passat trenta anys i les coses han canviat, el món ha evolucionat i jo he acabat sent periodista.
No m’hi van voler, el sistema educatiu no premia el talent, la vocació o la passió, sinó que només es regeix per un número, el que jo no tenia per estudiar allò que m’apassionava. Però de comunicador s’hi neix, i tard o d’hora els camins de la vida, a menys que siguis una cabrona de persona, et portaran a comunicar, a estar al servei dels altres, a informar. I, en certa manera, ho faig, potser no com hauria volgut la meva jo de fa trenta anys, darrere una taula d’uns informatius, però per sort de tothom, es van inventar Instagram, Tiktok... i escolti, ni tan malament. Però malgrat això, tinc la sort de cada setmana poder escriure en aquest diari, que em dona solvència i rigorositat. I hi puc dir la meva sense algoritmes, sense control de paraules prohibides, sense filtres i sense caps tirants que et diguin com has d’escriure i què has de dir. I això és la meravella del Diari de Sabadell, la llibertat que tinc i que no tindria en un altre lloc de la ciutat que m’acull, a la ciutat que m’estimo.