Aquesta setmana, tot parlant amb uns nadius, vaig aprendre una expressió en anglès que no coneixia: “spoiled by choice”. Jo que ho agafava en sentit literal entenia “corromput per decisió pròpia” o alguna cosa d’aquest estil, i em pensava que m’insultaven, però vaig deixar seguir la conversa una mica (que és el que s’ha de fer quan no acabes d’entendre alguna cosa) i vaig acabar entenent que volien dir que un es troba en una situació amb tantes opcions bones que segurament costa decidir-se.
Jo des de molt petit vaig tenir l’etiqueta de cagadubtes. Una expressió que sempre m’ha semblat molt divertida i que, tot i que també es podria malinterpretar per un parlant no habitual, qualifica algú que és incapaç de prendre decisions, fins i tot les més simples, per una por gairebé irracional a escollir l’opció menys bona.
Quan em trobo en una situació així, m’encanta fer això que per a molts serà motiu de manicomi, pel cap baix. Intento fugir de la primera persona i redacto el pas en què em trobo, tot en tercera persona, com si no parlés de mi sinó d’un personatge indecís. Quan acabo de llegir el que he escrit, és com si s’hagués fet màgia: la bona decisió es mostra clara i evident i de cop l’altra, la que hi competia, és evident que seria un error. Des que faig això m’equivoco molt poc.
Però no vinc a parlar de mi, volia que això servís de pretext per comentar com és de fort que siguem tan valents a opinar sobre els altres (o sobre un mateix convertit en “un altre” a través de la trampa de la redacció i el narrador extern) i, en canvi, ens tremolin les cames quan la decisió afecta directament un mateix. Per què ens passa això? Perquè som tan egoistes per poder enfonsar les vides dels altres amb un mal consell però tan reticents a advertir-nos sobre la nostra? No ho crec, no? Potser el problema no és la manca de criteri, sinó l’excés d’implicació. Quan la decisió és nostra, tot pesa més: les conseqüències, les renúncies, la por d’equivocar-nos. En canvi, quan opinem sobre els altres, ho fem des d’una distància còmoda, gairebé asèptica, on tot sembla més clar del que realment és. No és que siguem més intel·ligents amb les vides alienes, és que ens hi juguem molt menys. I potser per això ens permetem una contundència que mai no tindríem amb nosaltres mateixos.
I és que em sembla que la clau de volta de tot plegat rau aquí, eh, en la distància. Agafar distància és prendre lucidesa. Això no és una crida a la desafecció i a la no-implicació amb les nostres pròpies vides, de cap manera, però sí que és una invitació a mirar-nos amb una mica més de fredor de tant en tant. Relativitzar una mica?
Està bé, no fa cap falta, escriure en tercera persona, ni muntar-nos tota una ficció per decidir què fer amb la nostra vida, però sí entendre que el soroll que ens envolta —les expectatives, les pors, les mil opcions que ens fan estar “spoiled by choice”— distorsiona qualsevol decisió. I que, de vegades, decidir bé no és tant encertar l’opció perfecta com ser capaç de silenciar una mica tot aquest enrenou.
Perquè també hi ha una trampa en això de voler encertar sempre. Com si cada decisió hagués de ser definitiva, com si cada elecció tanqués totes les altres portes per sempre. I no. Crec que decidir és, en gran part, acceptar que t’equivocaràs algunes vegades i que no passa re. Que la vida no és una suma de decisions òptimes, sinó una successió d’intents més o menys dignes.
Perquè al final, i això sí que ho sabem del cert, no hi ha cap narrador extern que ens rescati del tot. Ni falta que fa.