Diu el DIEC que un “pressupost” és un: “Còmput anticipat del que costarà una obra a fer, de les despeses i els ingressos d’una entitat per a un període de temps determinat.” Si anem a l’etimologia, el mot es forma amb: “pre”- (‘anterioritat’) i “supost” (‘allò suposat que passarà en el futur’).
Per tant, en fer un pressupost, imaginem el que passarà. Però la realitat quasi sempre serà diferent del que havíem suposat.
Fer un pressupost és imprescindible, no sols per a les empreses i entitats, sinó també a la família, ja que és una eina per planificar l’economia i la tresoreria.
Però com que sempre és una suposició, n’hi ha prou amb un pressupost? La resposta és: NO. Amb les eines de què es disposa avui dia, fins i tot un particular n’hauria de tenir més d’un i preveure diversos escenaris.
Aquests dies hi ha la guerra de l’Iran, que ha trasbalsat l’economia. S’apugen els preus del combustible, es redueixen vendes, baixa la borsa, etc. Però ningú estava preparat?
Els llibres d’Astèrix comencen amb la frase: “Som a l’any 50 abans de Crist. Tota la Gàl·lia és ocupada pels romans... Tota? No! Un llogaret del nord habitat per gals indomables rebutja una vegada i una altra ferotgement l’invasor”. En aquest cas, podríem dir: “Som a l’any 2026 després de Crist. A tothom la guerra de l’Iran ha agafat amb els pixats al ventre... A tothom? No! Una gent previsora havia anticipat diversos escenaris”.
En general, és recomanable fer tres escenaris. Un de normal, que serà l’habitual de treball. Aquest servirà per al dia a dia, per fixar objectius a qui en tingui, etc. Addicionalment, hauríem de tenir un escenari pessimista i un d’optimista. Aquests ens han de servir per planificar i poder estar preparats si canvien les previsions. Així, podrem reaccionar ràpid. Si no els tenim, quan succeeix el canvi és quan hem de començar a pensar i perdem un temps de reacció crític.
Per exemple, a escala familiar, què passa si un membre perd la feina? Per on hem de retallar? Ens podem permetre una despesa o inversió determinada? Si algú anés a l’atur, la podríem seguir pagant? Si aquestes preguntes se les haguessin fet moltes famílies després del 2000, segurament no haurien gastat ni invertit tant en la febre de la bombolla immobiliària. Els resultats de la crisi de les hipoteques del 2007-2008 ja els sabem.
Anem al cas actual. Aquesta crisi tampoc era tan imprevisible. Ja ho comentàvem en l’article “Donald Trump contra Sunzi” de fa un any. Això no obstant, s’ha d’actuar. Com podem reduir els costos energètics a curt, mitjà i llarg termini? Per on hem de retallar si es redueixen les vendes? Quines accions comercials hem de fer per mirar d’incrementar vendes en altres sectors o mercats i compensar les baixades dels actuals? Si fa un any ja haguéssim començat a treballar en aquest escenari, ara les accions serien immediates perquè ja ho tindríem previst.
Anem a l’altra banda, l’escenari optimista que, encara que no ho pugui semblar, també comporta moltíssims problemes. Quan creixes es necessita més finançament. Llavors, com em finanço? Com puc obtenir recursos crítics com ara persones, equipaments, tecnologia? Com puc retenir les persones clau? Aquestes eren algunes de les qüestions crítiques en el sector TIC a l’època de l’efecte de l’any 2000 o amb la implantació de l’euro.
Sempre és bo planificar, pressupostar, analitzar diversos escenaris, etc. Lamentablement, hi ha massa gent que segueix el cas d’acudit: “Planificar? Ni pensar-ho! I llavors què faríem dels nostres meravellosos dots d’improvisació?”.