Fugia tan bonament com podia de les entrevistes, atès que tenia “un estat de salut precari” que –deia– darrerament no parava de donar-li ensurts. Ho confessava amb to bondadós, sense cap mena de recança, amb l'acceptació de qui sent pau interior quan mira el seu voltant. Les maneres eren afables, a vegades una mica tímides, sempre sinceres: “A la meva edat només dic que sí a les coses que em fan il·lusió i als compromisos ineludibles”. Als 91 anys, el pensament de Pere Lluís Font continuava intacte, lúcid i esmolat, l'exemple que la dèria de rumiar esdevé el millor plaer i exercici intel·lectual.
Va ser sabadellenc d'adopció els darrers cinc anys de vida. El filòsof, traductor i teòleg s'hi va traslladar des de Bellaterra –va exercir de professor prop de 40 anys a la UAB– per ser una mica més a prop de la família. Aquells dies va haver d'esporgar la biblioteca, d'uns 12.000 llibres. Els llibreters de vell l'hi anaven a buscar amb camionetes, una altra part va anar a parar a institucions. Es va quedar un petit nucli de lectures –Montaigne, Descartes, Pascal...– que l'ha acompanyat sempre. Ho tenia tot a la vora i no necessitava el cotxe.
Va venir xino-xano unes quantes vegades a la redacció. Ens va concedir tres entrevistes, a raó de tres reconeixements pels quals mai no es va penjar cap medalla: el Premio Nacional del Ministeri de Cultura, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i un homenatge que Sabadell li va retre la tardor de 2025, en el marc de la Setmana del Llibre, al Casal Pere Quart. Va ser l'última entrevista pública que va concedir en vida. Vam parlar del seu darrer llibre, Filosofia al natural, sense institucionalització i amb els seus nets entre el públic. Va ser un dia bonic.
Quan algú mor i n'escrius un article és inevitable imaginar què en pensaria. És impossible resumir les tres converses. Fer-ho amb fragments –potser pensaria– és poc representatiu i una mica aleatori. Però alhora poden ser fils a estirar per anar a parar a un pensament immens i profund a descobrir. O, sense cap pretensió, una empenta per reflexionar una estona. Són, ben segur, un testimoni d'unes converses d'un valor incalculable que mai sabrem si van ser “un compromís ineludible” o, tant de bo, una il·lusió.
“Sembla que la naturalesa t’ajudi a preparar-te per la mort. He tingut una vida positiva i que molts no han pogut tenir; per tant, ja estic content. No m’angoixa, però ja tinc més amics al cel que a la terra. Quan arribi l’hora, que m’agafi en pau”.
“Si em prenen la llengua, els ho dono tot. Si tenim possibilitat d’una cultura específica és perquè tenim una llengua pròpia”.
“La llengua no és un instrument de comunicació intercanviable. És una mena de denominació d’origen, reflecteix el fons de la personalitat individual i col·lectiva. No és el mateix dir “si us plau” que dir “por favor”. Una mateixa cosa dita en llengües diferents respon a supòsits més o menys inconscients diferents”.
“Catalunya ha estat una de les passions de la meva vida”
“He vist recular de manera alarmant l’ús social de la nostra llengua. Ara sembla que de sobte se n’ha pres consciència i tot són corredisses. Però, si badem, farem tard. Em fa patir, a més, el procés de galleguització (vull dir, de deturpació) i el perill d’irlandització (vull dir, de residualització) del català. El que sí que tenim són eines teòriques comparables a les que tenen les llengües més potents”.
“Per viure bé cal obeir la veu de la consciència. Si no vivim moralment, quedem malament no davant dels altres, o també, però sobretot davant de tu mateix. Et fas vergonya a tu mateix. La possibilitat de fer-nos vergonya a nosaltres mateixos en cas que no obrem bé em sembla un símptoma de normalitat”.
“Sempre he anat rumiant una colla de preguntes grosses que són recurrents. Què vol dir existir? Què vol dir ser? Què vol dir conèixer? Tenim obligacions morals incondicionals? Déu existeix? Tenim ànima o no? Els animals tenen consciència? Què és l’emoció estètica? Són preguntes d’aquest tipus i he intentat anar-les contestant a la meva manera per poder sobreviure mentalment amb una certa dignitat. Però hi has de tornar sempre i sempre has de repensar les grans preguntes des del teu context cultural i vivencial”.
“La filosofia no és una cosa que s'apliqui. És una mentalitat més o menys entrenada, més o menys educada. Sovint el que va de filòsof, si influeix en els altres és més per l'exemplaritat que no pas per la prèdica”.
“Per entendre'ns millor els uns als altres ens hem de saber escoltar. Hi ha converses estranyíssimes en què mentre un interlocutor parla, l'altre pensa com replicarà en comptes d’escoltar”.
“Diuen que soc exigent. No ho sé, però si ho he estat amb altres és perquè ho soc amb mi mateix. Penso que si no ho soc, tot es va devaluant”.
“Sempre he tingut consciència que ningú no és una illa i que cal retornar a la societat i a la cultura el bo i millor, millorat encara si pot ser, d’allò que primer n’hem extret. Aquesta consciència m’ha salvat d’una certa tendència natural a tancar-me en una torre d’ivori”.
“El context actual premia la superficialitat més o menys brillant. Així i tot, el que de debò he après és la veritat d’aquell proverbi xinès, que diu que val més encendre un llumí que maleir la foscor”.
“A propòsit de la filosofia, penso que hauríem de descartar tota idea d’immediatisme. Servir, el que és estrictament servir, la filosofia no serveix per a res. Així i tot, l’hàbit de reflexionar metòdicament sobre les preguntes persistents de la filosofia millora la nostra qualitat mental de vida i modifica la nostra manera d’estar en el món”.
“Montaigne és una font inesgotable de saviesa. Amb idees d’una validesa permanent. Per exemple, la desmitificació del poder polític: 'En el més elevat tron del món, tanmateix no estem asseguts sinó sobre el nostre cul'. O les seves idees pedagògiques: 'Val més un cap ben fet que un cap ben ple'.
“Una de les idees d'Spinoza que fan pensar: davant de moltes situacions cal “no riure-se’n, ni lamentar-se’n, ni detestar-les, sinó comprendre-les”.
“Traduir no és un art menor. L’escassa qualitat lingüística d’algunes traduccions resulta encara més ofensiva en la traducció de bons escriptors”.
Pregunta: Si deixem tots els aspectes intel·lectuals al marge, qui és vostè?
“Alguna vegada he dit que la meva aspiració és poder arribar a ser Pere Lluís Font, perquè sempre tens una idea una mica idealitzada del que hauries de ser tu mateix i que no acabes de ser. M'agradaria pensar que soc bona persona. Però no ho sé, aquesta és una d'aquelles preguntes que no tenen resposta”.*
