El cap de setmana passat ens va deixar l’enginyer Manuel Herce (1947-2026), un dels grans en urbanisme, el qual va tenir una incidència molt significativa a la nostra ciutat amb la redacció del Pla General del 1978.
En termes de país, és coneguda la seva autoria en el disseny del nus de la Trinitat: un reduït espai que enllaça les rondes de Dalt i del Litoral, les autopistes C-58 i C-33 i la Pota Nord, o braç de les rondes direcció Santa Coloma. En plenes obres olímpiques, va dibuixar un cercle on es preveien trebols múltiples impossibles d’encabir. I al mig encara va quedar espai per a un parc. Com ell mateix explicava, va guanyar les reticències dels tècnics ministerials i superar l’examen de les geometries de les traces a què el van sotmetre amb incredulitat i duresa. Llavors estava en la plenitud de la quarantena, però la seva intervenció a Sabadell fou de molt més jove, just per sota els 30.
El Pla Comarcal de Sabadell, que contenia set municipis més, es va aprovar dos anys més tard que el de Barcelona, aquest amb JA Solans de cap. El nostre fou redactat a la Diputació amb uns joves tècnics amb sentit de dèspotes il·lustrats, que suraven per damunt de les escorrialles d’un franquisme en retrocés i sense legitimitat.
El pla fou una barreja explosiva d’elements: des d’una immensa xarxa arterial del ministeri (1974), amb autovies a dojo, al manteniment dels plans parcials de Sant Pau de Riu-sec (un polígon a Badia) i de plaça de Catalunya, en un context d’inici de reivindicació del parc de Catalunya. D’altra banda, aquells joves (Herce, Alfons Rodríguez Bayraguet…) van incorporar la major part de les al·legacions veïnals en demanda de qualificar espais verds i d’equipament i van crear les zones de transformació d’ús de les fàbriques del tèxtil ja en crisi profunda. Hi havia pistes i antecedents, però al nucli urbà preveure una quarantena d’illes amb cessions del 50% del sòl ha significat una radical mutació urbana en les darreres dècades. El mateix nom de “transformació” (no pas canvi, reforma…) ja indica la voluntat del gest. Aquest concepte després s’exportà al pla de Terrassa, però a Sabadell vam gaudir del nou pla general des del primer moment de l’ajuntament elegit el 1979. Tot allò que servia era admès i feia camí endavant i del que en dissentíem ho modificàvem, com fou el cas més explícit del parc de Catalunya. I en Manuel Herce et deia: “El pla us ha anat bé” i calia reconèixer-ho, perquè era cert.
Manuel Herce ha mantingut al llarg dels anys aquest to de radicalitat o de contundència, nodrit d’autoritat i alhora de capacitat d’escolta. El seu coneixement, des de l’obra pública a l’urbanisme i del sentit de la mobilitat, l’han fet més ampli que molts dels col·legues especialitzats, als quals la mirada es restringeix massa sovint. La radicalitat combinava amb bonhomia i una destacada presència corporal, tot un suport físic a la seva autoritat. No era un especialista, sinó més aviat un generalista amb coneixement del detall, amb més ciència que tècnica, amb més radicalitat que conformisme. I et respectava si feies polèmica amb ell.
La capacitat tècnica demostrada el va fer el tècnic adequat per als casos impossibles, un exemple dels quals fou l’encàrrec de redissenyar el Quart Cinturó, ara nomenat B-40, per part del Departament de Territori. En aquest cas no va aconseguir redreçar un vell tema, encara avui sense solució. Aquell encàrrec del 2008 (data aproximada) no en canvià el concepte i aquí seguim. Però al seu llibre Sobre la movilidad en la ciudad mostra clarament els límits de les infraestructures, d’un problema sense solució, allunyat de l’optimisme dels tecnòcrates.
Manuel Herce ha estat exemple d’un temps de tècnics radicals, crescuts en un franquisme en descomposició i al qual van fer oposició, per exemple, des del Centre d’Estudis Urbanístics, Municipals i Territorials (CEUMT). “Mira què em van fer els meus”, em va dir un immobiliari, a qui els veïns de Ca n’Oriac havien ocupat i plantat diversos solars que reclamaven com a espai verd, i que el Pla Comarcal ratificava com de destí públic, aprovació feta per part d’un ple de la Diputació format per regidors terminals, els seus. Flors d’aquell temps.
Però allò no era casual, sinó el resultat de l’activisme de concretar, de resoldre, pas obligat per consolidar tot avenç. Lliçó que molts polítics avui ignoren, ja que es pensen que amb la voluntat sola s’avança. Fals, perquè cal enginyeria amb ideals, com Manuel Herce en va fer amb solvència.