Des de fa força temps, Rufián genera un activisme al Congrés dels Diputats i a les xarxes socials impressionant. Desenvolupa un estil desacomplexat que va iniciar Joan Tardà. Massa vegades els polítics catalans d’esquerres actuen cohibits, acomplexats. Només Junts pot criticar ERC? I està molt bé que foti patacades a PP i Vox. Es necessita contra aquests dos partits una actitud militant antifeixista. Vull fer un aclariment, la democràcia funciona si hi ha molta gent que té conviccions, però que en el fons dubta i escolta l’altre per veure si hi ha arguments que no coneixia. El dubte racional és que el que fonamenta la llibertat i la democràcia. Ara bé, aquesta capacitat de diàleg té límits i un és el feixisme i amb els feixistes no es dialoga, se’ls combat. Combat era el nom de la revista clandestina en què escrivia Albert Camus durant l’ocupació nazi de França.
Quan hi havia el Dream Team del Barça, Johan Cruyff va fitxar Hristo Stòitxkov. Ningú ho entenia. La resposta va ser que eren tots massa educats i que es necessitava algú amb més de tremp. Stòitxkov fins i tot un dia va trepitjar l’àrbitre. És el risc que es corre amb aquest tipus de jugadors. El resultat va ser clar, van guanyar quatre lligues consecutives i la primera Copa d’Europa. Bé, si tots els jugadors fossin com Stòitxkov, el Barça tampoc hauria guanyat res.
En els partits passa el mateix, has de tenir Guardioles i Stòitxkovs. No cal fer dicotomies. El PSUC en la millor època tenia Pere Ardiaca, Jordi Solé Tura, Cipriano García, Neus Català, Jordi Borja, Montserrat Roig, Gregorio López Raimundo, Antoni Gutiérrez Díaz, etc.
Per què ha estat un fenomen Rufián? Perquè ho ha fet en general molt bé i per la incompareixença de l’esquerra espanyola des de la sortida de Pablo Iglesias.
Tot el que proposa és correcte, el que passa és que a mi ara em sembla impossible. Jo no sé, però, què faria, però segur que cal reflexionar més. Òbviament, cap indepe votaria una llista encapçalada a la província de Barcelona per Joan Coscubiela. Rufián s’ha dedicat a demanar disculpes a tort i a dret, dijous en va ser un exemple. Ho hauria de fer més gent. Sense això no hi pot haver entesa. Ara bé, què demanem a Rufián? Que faci alguna cosa per caure malament als espanyols republicans? No hi guanyarem res, però estarem, això sí, més tranquils.
Ara bé, hi ha un aspecte que passa desapercebut i que per a mi és revolucionari. Va ser un camí que al seu moment va encetar, com deia, Joan Tardà i que ara Rufián ha ampliat. I és que els republicans catalans d’abans del 1939 generaven una gran admiració dels republicans de tots els racons d’Espanya. Vull recordar l’estima que es tenia per Lluís Companys, com es demostra en el seu retorn del penal de Santa Maria on estava detingut. A totes les estacions el tren havia de parar i un exhaust Companys els dirigia unes paraules. Ho explica Ángel Ossorio y Gallardo.
Si volem fer un dia un referèndum per la independència, necessitarem que en comptes cridar de “a por ellos” aplaudeixin. També podria semblar molt difícil recuperar les institucions nacionals el 1955 amb una dictadura i una immigració impressionant i van ser aquests qui van estar a l’avantguarda de la lluita per Catalunya.
Per cert, com a llicenciat per la UAB estic molt enfadat perquè el rector, Javier Lafuente, ha prohibit fer el debat Rufián, Montero, Domènech. Més encara quan aquest darrer n’és professor. No caldrà que mani PP i Vox per prohibir activitats polítiques d’esquerres a la UAB.