La Vanguardia, amb data 11 de juny del 1926, va publicar la crònica de la mort de l’arquitecte Antoni Gaudí, a conseqüència de les irreversibles ferides produïdes per l’infortunat atropellament d’un tramvia, i, dos dies després, el 13 de juny, dia de Sant Antoni de Pàdua, la del seu funeral.
Revisant la primera de les cròniques, ara que es compleix el primer centenari del seu decés, m’adono d’una frase que no passa desapercebuda als meus ulls: “El senyor Gaudí va poder ser ric i va morir pobre”. Gaudí, allunyat de les acostumades figures que poblen avui dia els alts nuclis de poder i ambició humana, no va necessitar ni fama, ni diners, ni reconeixement; tan sols la possibilitat de tirar endavant el seu projecte artístic de convicció i portar-lo fins a les últimes conseqüències, sota l’empara i amb l’abraçada d’una fe que movia muntanyes.
En una Barcelona que, des de feia uns anys, havia fet del seu anticlericalisme gairebé un senyal d’identitat, tanmateix, el poble es va llançar al carrer per acompanyar les restes mortals del colossal arquitecte en un funeral catòlic per a la història: el responsori es va celebrar a la Catedral i posteriorment va recórrer la ciutat fins a acabar a la Cripta de la Sagrada Família, on el seu cos va ser enterrat a perpetuïtat en la seva encara inacabada obra mestra.
Home de profunda fe cristiana, de missa diària, i d’austeritat franciscana, s’ha guanyat amb els anys el pseudònim de l’arquitecte de Déu i és lògic. No faré una relació de totes les seves edificacions al llarg del territori no només català, sinó nacional. N’hi ha prou amb sentir-nos agraïts per la fortuna de poder considerar que Gaudí, efectivament, era un dels nostres, i la seva imperible obra eleva l’interès dels forans per visitar les nostres terres i reafirma una màxima que tots hauríem de tenir clara: les grans obres requereixen temps. Res que es faci de pressa i corrents pot pretendre ser durador.
En aquest primer centenari del seu decés, ens apropem a la culminació de la que continua sent una il·lusió eterna per a molts, veure acabada la Sagrada Família. Hem estat tota la vida gaudint-ne, però és necessari contemplar-la finalitzada i en tota la seva esplendor. Recórrer-la i pregar a l’interior sabent-nos satisfets per veure completada la missió divina d’un geni de tots els temps, al servei de la pau que ens deixa, més enllà d’una obra de magnituds indescriptibles, un model de vida auster i profundament espiritual.
L’any 2025, el Vaticà, sota el pontificat del papa Francesc, va reconèixer Antoni Gaudí com a Venerable, i va reconèixer les seves virtuts heroiques en favor de la fe. Aquest va ser el primer pas oficial en el camí de la seva beatificació o, qui sap, canonització; encara que per a això es requereixi necessàriament l’atribució a l’arquitecte d’un miracle sota la seva intercessió, per al cas de beatificació, i dos per al de canonització.
Quin miracle més gran que, després de més de 140 anys de treball, Gaudí aconsegueixi posar al centre de les nostres vides, de les nostres mirades i de les il·lusions la finalització d’una obra mestra per a més Glòria i Honor de Déu com a instrument de pau i misericòrdia, enmig d’un temps marcat per la guerra, l’odi i l’ambició exacerbada pel poder? Quin miracle més gran que aconseguir que any rere any la basílica sigui un dels monuments (per donar-li aquesta denominació civil) més visitats del món? Al·ludint a aquella crònica de La Vanguardia el dia de la seva mort, Antoni Gaudí, sigui Venerable, Sant o un veí etern més de Barcelona, “podent ser ric, va morir pobre”, però avui, un segle després de la seva partida, continua més ric i viu que mai.