Les últimes tombes trobades del segle X, noves pistes per conèixer els nostres avantpassats?

Les troballes en l'entorn vallesà han assaltat l'esfera mediàtica en les darreres setmanes. Les descobertes conegudes recentment a punts com la Mola o Castellar Vell, a més d'altres excavacions que han fet aflorar detalls del passat de casa nostra, justifiquen la pregunta: som en un moment especialment prolífic en el camp arqueològic? L'especialista en la matèria Jordi Roig, director i responsable de projectes d'Arrago SL, considera l'allau d'informacions una coincidència. "No estem en un moment d'auge des d'un punt de vista arqueològic. Estem en una etapa postcrisi constructiva i de l'activitat arqueològica, que estava lligada a les obres", contextualitza. L’empresa promou habitualment les campanyes impulsades a la comarca sota el paraigua comercial, amb intervencions que molts cops no han tingut una gran difusió posterior.

Els dos magnats de Castellar Vell són un cas particular. "Té una altra dimensió. Són 243 tombes trobades a la necròpoli. És un conjunt molt important. No tenim un cas amb un nombre tan elevat i amb una cronologia tan homogènia com aquest". És, precisa, el conjunt funerari més complet -quantitatiu i qualitatiu- a Catalunya i un dels referents a Europa del període carolingi i altmedieval. "És la gran troballa de l'any. A nivell d'arqueologia medieval, les tombes i la làpida, és únic. Trobar tombes és més habitual, però aquí no hi ha res anterior ni posterior a la troballa. És una altra de les singularitats que permet que estigui en un estat de conservació òptim". L'exploració castellarenca aporta una visió de la jerarquia de la societat de l'època. "És ideal per veure qui eren pagesos, qui dirigents... És la primera vegada que tenim una cosa així. La seva magnitud en aportació i la recerca que genera és molt més àmplia. De país, sobre la formació de la Catalunya Vella i el Comtat de Barcelona", sintetitza. El de la Mola, en canvi, s'engloba en troballes del cementiri del mateix monestir que ja es feien els anys vuitanta. El seu valor és diferent.

El repte de traslladar-ho al vessant acadèmic

El cas del Monestir de Sant Llorenç del Munt ens trasllada igualment al voltant dels segles IX, X i XI, com passa en altres descobriments. A parer de Roig, té una explicació. "Es fan excavacions preventives o vinculades a les obres on apareixen restes d'altres períodes. Del romà també són abundants. Però, del medieval, hem de considerar que hi ha més densitat de jaciments. És un moment de consolidació, amb esglésies, parròquies, castells i masos arreu. Anteriorment, el poblament estava molt més localitzat en llocs de plana". Té, doncs, relació amb el lloc on es va a buscar. En clau vallesana, és una època clau. "La comarca estava densament poblava i estructurada. És el moment de més ocupació, en llocs més inhòspits que anteriorment no tenien presència humana". Les excavacions d'Arrago, reitera, estan motivades per l'expansió residencial i urbanística. Això també és un condicionant de les troballes. "No són accions programades per a la recerca i la investigació, com poden fer les universitats".

Particularment, les tasques actuals a Castellar Vell no van vinculades a cap projecte d'obra ni restauració de l'església. És una intervenció de recerca i coneixement. "La part de la universitat va quedar aturada el 2001. Fins al 2024, que s'han continuat les excavacions". L'arqueòleg és crític amb la manca de sinergies que detecta entre el sector de la maquinària i el món acadèmic. "S'ha excavat molt, però al servei de la construcció. L'estudi posterior no s'ha fet", lamenta. Els avenços estrictament sobre el terreny, sovint, no han desenvolupat nova bibliografia. "Hi ha inventaris, però en molts casos no hi ha ni memòria científica".

El doctor en Història de l'Art i professor de la Universitat de Vic, Santos M. Mateos, puntualitza que, sigui perquè la localització té potencial arqueològic o per una excavació d'urgència, sempre es fa una recerca per documentar què s'ha trobat. La clau radica en si, per la importància del que s'ha vist, pot anar més enllà de la memòria científica i té prou rellevància per divulgar-se. Fins i tot, obrir-ho a visites. "De vegades, si no té tant interès, es pot tapar. Sempre protegint-ho. Si té un valor patrimonial, es pot fer museïtzació, tot i que el percentatge sempre és molt menor i són poquíssimes les vegades que passa. La majoria, es documenten i prou", especifica. Les dades obtingudes, defensa el docent, ajuden a reconstruir una determinada fase històrica. Però la cohabitació entre l'interès constructor i la preservació dels elements no sempre és senzilla i afecta els processos. Tarragona és un dels llocs on més evident s'ha fet aquesta realitat. Cal ser conscients, diu, que la investigació acostuma a alentir les obres. 

Una oportunitat perduda?

Les dades obertes de l'Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya facilitades per la Generalitat permeten intuir l'aposta institucional. Roig detalla que municipis com Palau-solità, Polinyà o Sentmenat han aprofundit poc en el seu subsol. Alguns casos han anat lligats a un procés de creixement del parc d'habitatges. A Santa Perpètua, per exemple, el 2023 es van trobar vuit tombes del segle X i XI que van obrir la possibilitat de demostrar l'origen romà del lloc. Durant el boom constructiu, en el municipi es van fer molts immobles al voltant del nucli històric. En altres escenaris, com els recents treballs a la Comanda Templera i al Castell de Plegamans de Palau-solità, s'han centrat més en l'activitat i els usos dels edificis en el passat, més enllà de la població que hi va viure. 

Sabadell és un dels llocs amb més camp recorregut per la seva transformació a començaments del segle XXI. A Sant Pau de Riu-sec es van fer excavacions des del 2007, gairebé durant una dècada, al voltant de l'antiga parròquia. "Van sortir multitud de restes del cementiri, més de 300 tombes de cronologia àmplia, sitges...". L'expert creu que molts cops la sensibilitat sobre la qüestió està marcada per la presència d'una figura vinculada al patrimoni en els consistoris, en forma de regidoria o altres departaments. Sigui com sigui, una cosa sembla clara: les dinàmiques de les excavacions dels darrers quaranta anys han anat estretament lligades a l'activitat constructiva. "La visió que tenim és distorsionada. No s'ha excavat on s'ha volgut, per fer recerca concreta". El gran problema, reflexiona Roig, és que s'ha perforat de forma intensiva –vinculat a obres públiques, particulars, grans superfícies o infraestructures–, però obviant la possible rellevància patrimonial. "La part que correspondria a les administracions, de divulgar tot el que s'ha recuperat, no s'ha fet". El repte és vigent. "Els magatzems estan desbordats de restes. Molt fons arqueològic recuperat no ha vist la llum", conclou.