Heus aquí una història cent per cent sabadellenca. Protagonitzada essencialment per dones, encara que a la trama no hi manca el món empresarial, quan era només una qüestió masculina. Aquesta circumstància fa la història més curiosa i, a la vegada, més interessant. Comença parlant de natalitat i acaba parlant d’il·lusió i d’agraïment. Tracta, també, d’ajut i d’amistat, termes, potser, no massa comuns dins del món de les empreses.
La natalitat va baixant. No cal ni que mirem els índexs que es publiquen. Mirant enrere, fins els nostres avis per exemple, es pot comparar el nombre de fills per matrimoni d’aleshores amb ara. En vuitanta o cent anys ha baixat a la quarta o cinquena part. Avui dia és impensable pensar a educar sis fills. Potser, només, si per fe o creença s’accepten tots els que Déu, o la cigonya, enviïn. Fa molts anys tenir entre quatre i sis fills –morts prematures i avortaments a part- era el normal per matrimoni. També era normal una notable diferència d’edat entre els grans i els petits.
Un conegut ginecòleg sabadellenc exposava, en petit comitè, una singular teoria fruit de la seva experiència. Defensava que sense mesures d’anticoncepció la possibilitat d’embaràs era, com a mínim, del vint per cent, però tot seguit aclaria que no era un percentatge, sinó que volia dir “vint fills en cent anys”, que equivalia a un fill cada cinc anys. La teoria segurament no és vàlida, però podríem trobar molts germans amb una diferència d’edat semblant.
Molts anys enrere el matrimoni estava marcat per una qüestió gairebé sagrada, especialment per les dones, i era la condició de virginitat. Arribar amb aquesta condició al matrimoni era un valor sagrat. Tenir relacions sexuals abans de casar-se era un pecat molt gros. Mortal, deien. Aquesta circumstància determinava que, degut a la impetuositat de la nit de noces, el primer fill vingués nou mesos justos després del dia del casament.
Amb aquestes característiques podríem posar d’exemple el matrimoni del Ferran i la Josepa. Es varen casar a mitjans de 1901. Just al cap de nou mesos, l’any 1902, va néixer el Ferran; el 1907, l’Antònia; el 1912, el Joan i el 1917, la Maria. Certes o no, es complien les dues teories anteriors.
El primer fill, el Ferran, després de néixer no agafava pes, passaven les setmanes i el nen no es feia. El seu pes no augmentava. La llet de la mare no gaudia de prou qualitat nutricional. El Pelargon encara tardaria anys a arribar. Les dones pròximes a la Josepa, així com la llevadora, van aconsellar-li que el Ferran fos criat per una dida. Aleshores era el més normal. La van buscar i de seguida van trobar la Pepa xica, que estava criant la Catalina, la seva filla. Els pits de la Pepa xica contenien, de sobres, prou aliment per les dues criatures. La Catalina i el Ferran van pujar ben alletats. Eren, doncs, germans de llet.
Tot i pertànyer a dos estrats socials ben diferents, el Ferran i la Catalina, van celebrar sempre aquesta condició, ser germans de llet. El Ferran era fill de rics fabricants i la Catalina de treballadors. Passats els anys, ja de grans, quan el Ferran venia a Sabadell –els negocis el van dur a voltar per tot el món amb la seva esposa Antònia- visitava la Catalina per xerrar de temps antics. Recordaven el Sabadell que els va veure néixer i la seva condició de germans de llet. Heus aquí dues vides distintes, dues històries ben diferents, de dues famílies sabadellenques.
La Catalina es va casar amb en Ventura i van ser pares de la Josefina. Quan aquesta va estar en edat de treballar, no els va ser difícil que entrés a fer-ho a una de les empreses de la família del Ferran, i no pas per netejar o cosir peces, com la majoria de dones. La Josefina va entrar a les oficines, on va arribar a ser una bona administrativa. Fins aquí sembla normal, però és interessant el que va venir després.
Foto aèria de Sabadell, any 1962 / Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
A la mateixa empresa hi treballava en Pere, un xicot espavilat i molt treballador. La relació per qüestions laborals entre la Josefina i el Pere va esdevenir quelcom més que amistat i van iniciar un prometatge que va acabar en casament.
Aleshores a Sabadell tot estava per fer i, com deia el poeta tot era possible. La Josefina i el Pere van pensar en muntar la seva empresa. En Pere tenia ofici, idees i ganes de fer-les realitat. La Josefina duria els comptes. El futur que tenien pel davant era engrescador. Començarien al cobert de casa, amb mancances però amb determinació i sacrifici.
No els faltaven les ganes de treballar, ni la il·lusió, ni l’empenta necessària, ara bé, econòmicament necessitaven un primer calaix, un ajut per tal de poder atendre les primeres despeses. Volien demanar un préstec al banc. Després de pensar-ho, però, el varen demanar a la senyora Josepa, la mare del Ferran, germà de llet de la mare de la Josefina.
Li van explicar la idea, l’empresa que volien muntar no tenia cap mena de relació, ni seria competència de la seva. La Josepa ho va veure clar i va decidir ajudar-los. Quan van parlar d’interessos, argumentant que ella no era cap banc, ni cap entitat financera, els va dir que tant sols li havien de tornar, i quan els anés bé, la quantitat que els deixava, ni una pesseta més. Un acte ple de comprensió i, segurament, de gratitud.
Amb aquesta acció, la senyora Josepa ajudava, al cap de molts anys, la neta de la Pepa xica, la dida del seu fill Ferran. Un gest ple d’agraïment. L’empresa de la Josefina i el Pere va ser tot un èxit. Un referent a Sabadell, igual que la del Ferran. Es podria parlar, doncs, que tot i les grans diferències, les dues empreses es podien considerar, també, germanes de llet.
