[Xavier Guerrero, químic i exregidor]
Baixant cap al pont de la Salut, a mà dreta, hi ha un petit barri, antiga colònia industrial, anomenat Cases Sangés, en record de l’industrial que el fundà. Uns quants treballadors del Taulí hi deixen el cotxe cada dia, donat que queda força a prop de l’hospital: només han de travessar la carretera i pujar les escales que menen a la torre de l’aigua.
La pujada des de la zona d’aparcament la feien per un caminet de terra que s’enfangava sempre que plovia. Veient això, un veí ja jubilat de les cases, que ha construït i manté un refugi per a la colònia de gats del barri, va decidir cimentar aquest caminet, que ara són unes rústegues escales, perquè la gent pugi i baixi més fàcilment.
Trobareu aquest veí si passegeu per la zona, als vespres o als matins dels dies de calor. Un tros més amunt, a Covadonga, dues veïnes, ja mortes, llei de vida, durant molts anys varen convertir la baixada del Passeig de la Revolució en un jardí urbà. L’Ajuntament, a l’època d’Antoni Farrés, hi arribà a un acord per facilitar-los aigua, mànegues i plançons, i elles s’encarregaven de la resta.
Quan una morí i l’altra es feu gran i ja no podia gestionar-ho, va moure cel i terra per recuperar la inversió en aquell espai, inversió que amb els anys i la mala gestió municipal s’havia perdut, i és de justícia dir que bona part del mèrit que finalment es rehabilités aquell passeig al 2019 va ser seu.
També a Covadonga hi trobareu una veïna d’aspecte fràgil, però forta com una roca, incansable lluitadora social, que discretament manté sempre florit el monòlit dedicat a Bertha Von Suttner, a Castellarnau.
Seguint la traça del riu però més amunt, a Can Puiggener, una altra veïna, des de la seva botiga de queviures, batalla cada dia per fer el barri més humà i habitable, tan entrenada a detectar conflictes en els seus estadis més inicials, a intervenir-hi si pot per mitigar la crisi o, si ja hem fet salat, com a mínim que la sang no arribi al riu i, en aquest cas, de vegades, no és metafòric.
No forma part de cap entitat ni associació, sovint hi perd més que hi guanya. Però tothom al veïnat sap que allí la tenen com a referent i suport. Vaig més al nord i m’aturo a la Plana del Pintor, on un veí, amb la seva insistència, va ser una de les palanques que varen impulsar la construcció d’una àrea de gossos al Parc del Nord.
Veritable vigilant del parc, s’indigna i posa el crit al cel quan no se li fa un bon manteniment, o quan uns brètols fan malbé mobiliari o vegetació. En aquesta zona la gent ha hagut de lluitar molt i ho segueix fent, per tenir un entorn digne. El veí que recullo en aquest article n’és un més, el destaco només per ser una ànima lliure, també fora d’entitats i sense altres interessos més enllà de millorar el barri.
Encara més amunt, arribem a Can Deu. Aquest és un cas a part que necessita un article sencer. En faig doncs només esment dins d’aquesta llista d’herois i en parlem abastament un altre dia.
Al llarg dels anys i per molt diversos motius, he tingut la sort de conèixer aquestes persones. Però n’hi ha moltes més, algunes que no cabien a l’article, altres que no he conegut o que, perquè no són a l’associació de veïns ni a cap entitat, passen inadvertides. Vagi aquest article per a totes elles. Sabadell és una mica més humana gràcies a vosaltres, que interveniu allà on les institucions i les entitats no arriben. Ja triguem a dedicar-vos un carrer o una plaça.
No he posat el nom de cap d’aquests herois i heroïnes perquè sé que no els hauria agradat que ho fes, però si us plau, no els anomeneu herois anònims, perquè tots tenen nom i cognoms i són entre nosaltres.
