[Josep Mercadé, periodista]
Aquest juliol fa 27 anys d’aquell fatídic mes del 1994 en que la Catalunya central va començar a cremar. Del 3 al 18 de juliol d’aquell any la voracitat de les flames van acabar amb la massa forestal de més de 62 mil hectàrees a cavall de les comarques del Bages i del Berguedà. Fins aquest dilluns les previsions ens amenaçaven que podríem tenir un nou gran incendi en aquesta part de Catalunya.
La climatologia, que tants estralls provoca darrerament, aquest dilluns va evitar que l’incendi de Santa Coloma de Queralt agafés proporcions gegantines. Des de Sabadell i la zona metropolitana aquests focs ens queden lluny, però cal despertar la consciència que, tot i que no estem parlant d’un parc natural com podrien ser Sant Llorenç del Munt o la Serra de Collserola, igualment mereixen la seva consideració d’espais a protegir per part de tots.
Certament som en temps de focs. Afortunadament portàvem un període en que no havíem tingut grans incendis ja que les circumstàncies climàtiques ho havien afavorit. Els focs d’aquests dies de juliol ens alerten que cal extremar al màxim la prudència. Precisament, la pandèmia ha fet que valorem més els territoris de proximitat, la qual cosa, pel que fa a incendis, té una vessant perillosa. A una major presència humana en espais vulnerables el risc és també més elevat.
Ara el fenomen del canvi climàtic ja està en boca de gairebé tothom. Els efectes cada cop són més visibles. Però això no ens ha d’eximir de ser més responsables ni d’exigir a qui correspongui una política forestal adequada que eviti o faci menys terribles els efectes d’aquesta nova realitat.
Quan va començar l’incendi de Santa Coloma de Queralt ens van advertir que podríem estar parlant de seguida d’unes 5 mil hectàrees cremades. Al final n’han estat menys de 1.500. En aquell fatídic any 1994, al final de l’estiu, s’havien cremat a tot Catalunya més de 76 mil hectàrees.
Aleshores, parlar de canvi climàtic no era tan generalitzat com ara. Aquells focs es van produir durant un episodi de temperatures altíssimes, amb màxims de 43 graus a Montblanc o de 42,5 a Manresa i Piera. A Sabadell vàrem arribar als 40. Avui sabem que això s’anirà repetint i que el risc és encara més gran. A Sabadell tenim zones molt sensibles en les que el foc podria reduir encara molt més els pocs espais naturals que ens queden a la plana vallesana. Són petites superfícies que esdevenen molt grans si les relacionem amb els habitants que les envolten. Així, doncs, preservem-les.
