[Per Joan Marcet, Professor de Dret Constitucional]
Un mes d’agost ben diferent. Massa ple d’esdeveniments que han omplert els informatius. Notícies polítiques i esportives omplien els primers dies del mes. Però des de meitats d’agost tota l’atenció mediàtica s’ha centrat en la crisi d’Afganistan, amb el retorn dels “talibans” al poder d’aquell país, i la crisi humanitària i geopolítica que aquest fet està comportant.
Semblava que les novetats polítiques interiors –especialment la reunió de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat i els principis d’acords intergovernamentals sobre algunes qüestions pendents– ens abocaven a esperar el retorn de l’activitat ordinària, amb un govern central remodelat i ja més rodat i un govern de la Generalitat que ja ha superat els seus primers cent dies. L’expectativa de la celebració de la primera reunió de la Taula de Diàleg, la seva preparació i la continuïtat de la controvèrsia sobre la bondat de la iniciativa a l’interior del món independentista ens podien mantenir lleugerament entretinguts durant les setmanes d’agost.
Les novetats sobre la pandèmia i sobre el ritme de vacunació contra la Covid-19 eren el soroll de fons, trencat només per la continuïtat dels problemes, més d’ordre públic que sanitari, que comportaven les actuacions d’algunes persones i grups en molts indrets de Catalunya, d’Espanya i del món.
En el vessant més lúdic, la finalització dels Jocs Olímpics de Tòquio sense gaires entrebancs i finalment la sortida de Messi del Barça donaven lloc a portades no solament en els mitjans esportius, sinó també en els generalistes. Igualment en aquest terreny, l’entreteniment lleuger semblava imposar-se, malgrat l’impacte emocional en el barcelonisme de l’acabament de l’era Messi.
Però a mitjan agost esclatava amb força una crisi aparentment llunyana però de gran importància política i humanitària. La caiguda de Kabul i de pràcticament tot l’Afganistan novament en mans de les milícies talibanes, després de quasi 20 anys d’haver estat foragitats del poder, feien evident l’estrepitós fracàs de l’estratègia militar i política dels Estats Units i dels aliats de l’OTAN.
Les lamentacions de Biden i de diversos dirigents mundials no podien amagar que, novament, s’havia fracassat en l’intent de pacificar una zona estratègicament important del món. I a la vegada es constatava el canvi geoestratègic que estem vivint. La Xina s’està imposant com a primera potència mundial en la pràctica totalitat dels àmbits econòmics i polítics. S’ha de veure fins on seran capaços de resistir els Estats Units i la Unió Europea amb uns valors, cultura i interessos contraposats als de la gran potència asiàtica.
Però la crisi afganesa és sobretot una nova crisi humanitària. Els talibans al poder són una amenaça real per a milions de ciutadans d’Afganistan, especialment per a les dones i els nens i nenes. Malgrat les bones paraules d’alguns dirigents talibans, les imatges i narracions que han anat arribant especialment des de Kabul (es fa difícil imaginar el que deu estar passant a les altres ciutats i pobles afganesos) mostren la crua realitat d’un poder implacable que vol imposar la seva ideologia sense cap mirament, i que es veu incapaç de controlar els rebrots de terrorisme.
Els esforços per escapar del país o les dificultats per aconseguir una privilegiada plaça en algun vol cap a Europa o Amèrica han estat mostres colpidores d’una nova crisi de refugiats que remou consciències i evidencia la insuficiència dels mitjans operatius que s’han pogut mobilitzar amb pocs dies. També aquí semblen haver fallat les previsions que, a la vegada, han facilitat l’oportunisme polític d’alguns, que com la dreta espanyola han volgut treure rèdit conjuntural d’una crisi de dimensions globals.
Novament un paper ben galdós del PP com a alternativa política, sense cap sentit del pudor en les seves crítiques, legítimes però desenfocades. Sembla que a l’oposició s’hi aprèn poc.
I mentrestant, la crisi d’Afganistan continua ben oberta. Europa hi té molt a dir i fer en els propers dies i mesos.
