[Pep Marès, gestor i mediador cultural]
A l’anterior article parlava de la necessitat d’incorporar processos l’empatia per millorar i innovar les entitats, ja que habitualment els projectes tendeixen a donar resposta a la necessitat interna de la institució, és a dir, actuen per “allò que toca fer” perquè “ho diu” el sector i perquè “això sempre s’ha fet així”. Com comentava a l’article, al meu entendre ara tampoc cal deixar de fer el que es feia fins ara, però sí fer-ho diferent i, a més, fer coses noves. Un cop entès què és allò que necessita, què satisfà i quins són els motius pels quals una persona participa i fa ús de serveis, és hora de posar fil a l’agulla. El següent pas és realitzar una maqueta del projecte, és a dir, la creació d’un prototip com a punt de partida per tornar tangibles les idees i materialitzar els conceptes de disseny d’un producte i/o acció cultural. Està àmpliament demostrat que el disseny de prototips és un pas necessari en la resolució de problemes, genera eficiència de producció, et permet estudiar la viabilitat, així com oferir garantia de qualitat i funcionalitat. Per això crec que de la mateixa manera que es fa a la indústria, la pràctica de validar les idees mitjançant la creació de prototips físics és un pas crucial dins el procés de producció de propostes socials i cultuals i per tant s’ha de preveure tant pel que fa a la planificació com en el pressupost de l’acció. Amb la incorporació del prototip es verificarà, per tant, si el disseny i les idees compleixen amb les especificacions i el rendiment esperats de la proposta o el servei: si té bona acollida, si s’entén, si és interessant, si és viable… El següent pas és crear un producte mínim viable, és a dir, iniciar aquella acció que té les característiques mínimes per ser posades en marxa.
Aquesta acció ha de permetre un aprenentatge inicial que contribueix a validar el seu posterior desenvolupament total i /o parcial per etapes. El producte mínim viable s’acostuma a millorar a través de repetir en bucle “fer-mesurar-aprendre”. Si el resultat final posa en evidència un enfocament equivocat del producte o servei, es produeix un canvi important en el producte, però amb el mínim cost inicial. Aquest és un procés cíclic que es pot repetir cada vegada. Aquest canvi pot redefinir en menor o major mesura la proposta inicial. Així i tot es considera un èxit, ja que el més important és aprendre dels errors com més aviat millor. Per a fer-ho, s’estableixen una sèrie de mètriques i/o indicadors amb els quals avaluem l’eficàcia de la proposta amb relació als objectius proposats. Introduint aquest segon pas podem, en primer lloc, veure la viabilitat d’una proposta i verificar si la hipòtesi té en relació amb el projecte global un baix cost econòmic i de recursos inicials i a la vegada et permet millorar allò que no ha funcionat: accions, processos, eines, etc. Introduint maquetació i el producte mínim viable a la gestió social de les entitats et permet, doncs, afinar la proposta, provar i testar la seva viabilitat i l’acceptació del públic.
Cal, doncs, que la cultura empàtica passi a ser cultura pràctica, les eines hi són i també són accessibles, prenem com a referència les paraules del periodista Manuel Chaves Nogales: “Vam estar a punt de fracassar, no per falta de diners, sinó de fantasia, que és pel que es fracassa sempre”. I amb la reflexió de Marina Garcés: “Si la realitat ha embogit, hem d’inventar conceptes delirants”. Per a fer-ho es fan necessaris espais de treball i d’acció on poder imaginar un pas imprescindible per a poder construir.
