Publicitat
JOAN BRUNET I MAURI

Dues notes

[Joan Brunet i Mauri, periodista]

1.

Amb la Festa Major, els sabadellencs posem clau i forrellat a l’estiu; un estiu, el d’enguany, que haurà estat pròdig en fenòmens climàtics singulars que reforcen la tesi que el canvi climàtic ja és aquí i que per mor de l’acció irresponsable de l’home s’accelera cada dia que passa. En ben poques setmanes hem vist una fatal coincidència de fenòmens arreu del planeta que només fa uns anys, quan s’esdevenien, els qualificàvem d’excepcionals i que ara cada vegada ho són menys, tal com ho corroboren les inundacions esdevingudes a Catalunya la setmana passada, però també les ocorregudes a la resta d’Espanya, a la resta d’Europa, als EUA, a Mèxic, a Turquia, a la Xina…

Sigui com sigui, és cert que des de la segona meitat del segle XX (que va ser quan es començà a prendre consciència del canvi climàtic i dels efectes que sobre el planeta i els éssers que l’habitem podria arribar a tenir), estem assistint a un incessant creixement de la població mundial, dels fluxos migratoris –a causa de problemes d’arrel política, econòmica i social però també climàtics–, d’ocupació de nous espais, d’explotació desmesurada dels recursos del planeta…, sense que des dels governs i des dels organismes internacionals s’hagi fet gairebé res més que cimeres periòdiques –el novembre en tindrem una altra a Glasgow– a partir de les quals no ja revertir sinó frenar el progrés d’un canvi climàtic que avui ja és una emergència. Calen polítiques correctores i preventives d’implantació immediata en les quals sustentar les estratègies encaminades a mitigar el canvi climàtic que tenen a veure amb el coneixement i la predicció dels fenòmens climàtics i la descarbonització del planeta però tanmateix amb la planificació (com a element de protecció) del territori i de la població exposats i exposada a riscos.

En aquest context, una dada referida a casa nostra, extreta del Pla de Gestió del risc d’inundacions a Catalunya elaborat per l’Agència Catalana de l’Aigua (l’ACA), em sembla prou reveladora. És la que ens informa que el 15% del territori urbanitzat en conques fluvials a Catalunya es troba en risc de patir inundacions. A finals d’aquest mes farà 59 anys de les riuades que varen assolar el Vallès. Ja llavors, una de les conclusions a les quals s’arribà quant a les causes que contribuïren a magnificar el desastre va ser que les edificacions que al llarg del temps s’havien construït a prop del curs del riu propiciaren l’augment de la força destructiva de les aigües, ja que en dificultaven el seu lliure discórrer. D’aquí que posteriorment s’optà per netejar i canalitzar el curs del Ripoll. Des de llavors i malgrat les avingudes que s’han produït, no hem hagut de lamentar més danys. Una evidència més que res o ben poc aprenem de l’experiència. Prevenir sempre és millor que no pas curar. I és evident que la prevenció no és precisament una virtut que ens abelleixi.

2.

Demà passat celebrarem la Diada Nacional de Catalunya que, malauradament i des de fa una pila d’anys, ha deixat de ser la festa unitària i reivindicativa que abans havia estat. Analitzar-ne les causes seria una tasca improva, a la vegada que no disposaríem d’espai suficient per no deixar-nos res al tinter. Però que això sigui així no priva que doni la meva opinió sobre el perquè enguany no viurem una mobilització ciutadana, liderada per l’independentisme, com les que havien estat norma els anys immediatament anteriors a la pandèmia. De sobra sabem que Catalunya –l’electorat català per a ser més precisos– està dividida i dividit en dos blocs gens homogenis etiquetats com a independentista l’un, i com a constitucionalista l’altre, tot i que la frontera que n’estableix la divisió ni és precisa ni nítida.

En qualsevol cas, si ens cenyim al que està passant dins l’independentisme i que en propicia la seva divisió, descobrirem que darrere l’ideari emocional independentista està mancat d’un projecte polític nacional i sobretot social consistent. Un fet contra el qual lluita ara el president Pere Aragonès, que ha après la lliçó del passat, disposat a fer allò que els seus predecessors Puigdemont i Torra no van saber o no van voler fer: governar –negociant amb Madrid si cal— amb l’objectiu de convertir ERC en el partit hegemònic de l’independentisme amb un projecte polític sòlid capaç d’aglutinar al seu entorn el suport del màxim nombre de ciutadans i així continuar avançant en la consecució de l’objectiu que anhelen. És clar que serà el temps i els votants els que li donaran o li trauran la raó… A ell…, però també als que legítimament no creuen en la independència.

Publicitat
Comentaris
To Top