[Ricard Mas, historiador de l’art]
La setmana passada, el periodista sabadellenc Plàcid Garcia-Planas aixecava la llebre: les vambes preferides dels talibans són les Cheetah, de la companyia pakistanesa Servis Shoes. Una recerca per internet em condueix a dos llocs radicalment diferents: un article del New York Times que detalla com els talibans van adoptar aquestes esportives fa gairebé quaranta anys; i un curiós unboxing d’unes Servis Cheetah Jogger a Youtube: dos minuts quaranta-vuit segons per a saludar –“Asalam O Alaikum Friends”–, obrir la capsa, desembolicar i anar llepant amb l’objectiu de la càmera la superfície de les Cheetah. Tot amb un dinàmic fons de música chiptune que evoca les millors melodies de la GameBoy.
Vaig visitar, també, el web de Servis, per curiositat i per saber el preu d’aquestes desitjades sabatilles. La pàgina ofereix una àmplia gamma de sabates, però les Cheetah han desaparegut, com si no haguessin existit mai.
D’altra banda, les podeu comprar als habituals oportunistes online per uns 150 euros, set vegades el seu preu original. Qui pot voler dur les vambes dels talibans, amb la mala fama que tenen? Ja ho deia Obi-Wan Kenobi: “Compte amb el costat fosc de la Força”.
Jo sempre acabo de vestir-me pels peus, i no puc evitar recordar les famoses Dr Marteens que duien –i duen– punks i skins de tota condició. Tampoc puc oblidar, durant la meva primera adolescència, les sabates dels pijos: mocassins Sebago, Pielsa Nautimoc, Adidas Stan Smith…
L’elecció d’un estilisme concret per part d’activistes polítics –per dir-ho d’una manera vaga i inclusiva– és un fenomen vinculat a la revolució industrial. Giuseppe Garibaldi en va ser el pioner quan, el 1843, va organitzar a Montevideo una legió italiana que va prendre part en la Guerra Grande. Va escollir un teixit de llana vermella amb el qual es confeccionaven les bates dels treballadors als escorxadors (així es dissimulava el color de la sang). Era el que tenia més a mà i calia identificar d’alguna manera els seus partidaris.
La camisa vermella va acompanyar Garibaldi a les guerres de la unificació italiana. Aquest exemple va inspirar Mussolini el 1919, tot donant visibilitat al grup de les camises negres que instaurarà el primer règim feixista de la història. I, com no podia ser menys, les camises brunes de les SA nazis són filles d’aquest corrent populista paramilitar uniformitzador.
Al llarg del segle XX hi ha hagut força estilismes i complements de moda que ajuden a identificar determinades formes d’activisme. Com el barret dels soldats bolxevics conegut com a budiónovka (en honor del militar Semion Budionni), que materialitzà l’única incursió de les avantguardes en el disseny tèxtil soviètic.
Els talibans són molt presumits a l’hora de vestir. Van tocats amb un barret pakul (segurament d’origen macedoni, devia arribar a l’Afganistan amb les tropes d’Alexandre Magne). Pantaló folgat –salwar– i camisa llarga sense costures –kameez– fins als genolls, amb una manta Patu a l’esquena, col·locada de la mateixa manera que els pijos es pengen el jersei. Per rematar, armilla de sastre. Si a això hi afegim una barba llarga i cuidada, l’única diferència entre un talibà i un hipster és el kalàixnikov… I la ideologia, és clar.
