Aquests dies es compleixen quaranta-cinc anys de la vaga del Metall de Sabadell, aquella vaga laboral, fortament polititzada, que va paralitzar la indústria del metall de la ciutat, i zones d’influència, durant gairebé cinc setmanes. Una vaga molt dura que, probablement, no es va saber acabar en un determinat moment i que va fracassar en els seus últims objectius. Vint-i-quatre anys després, Antoni Farrés, en una entrevista recollida al llibreANTONI FARRÉS Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament, de Jordi Serrano i Xavier Domènech, la va definir com “una de les situacions més difícils que hi va haver a Sabadell i complicades de sortir-ne”.
La vaga del Metall no es pot desvincular de la vaga general que havia tingut lloc set mesos abans. Atesa la conjuntura política que es vivia aleshores, per aconseguir un canvi a millor de la societat i amb el ressò de la jornada del 26 de febrer del 1976, en què l’aturada a la ciutat havia estat total, semblava el moment propici per a les demandes de canvis i de millores, en tots els àmbits, especialment els laborals i socials. S’esperà, però, a passades les vacances d’estiu en què s’havien de signar els diferents convenis col·lectius.
Malgrat tot, els altres convenis es van signar, no així, el del Metall, ram en què s’havia creat una Comissió Deliberativa formada per representants dels partits de l’esquerra revolucionària com PTE (Partido del Trabajo de España), OIC (Organización de Izquierda Comunista), LCR (Liga Comunista Revolucionaria) o ORT (Organización Revolucionaria de Trabajadores. Tots ells considerats il·legals, naturalment. També hi havia representants dels sindicats majoritaris, il·legals també, CCOO i USO. Aquesta Comissió va redactar una plataforma amb 33 punts de reivindicació que van presentar a la Patronal.
La primera topada important es va organitzar quan els membres de la Patronal es van negar a tractar aquells 33 punts, al·legant que no era cosa seva. Es van oferir per tractar-ne 12, els que corresponien només a millores salarials i laborals i es van aixecar de la taula de negociació. Era inicis de setembre del 1976. El dimecres 8, a les empreses, es va votar per dur a terme una aturada de quatre hores en senyal de protesta pel comportament de la Patronal. L’aturada va ser massiva.
El divendres 10 es van trencar les negociacions, tot i que la Comissió Deliberativa havia rebaixat a 13 els punts de la plataforma en senyal de voluntat negociadora. Aquella tarda ja hi va haver aturades a diverses empreses. El dilluns 13 la vaga es va estendre i el dimarts 14 ja era total. Afectava uns 15.000 obrers de més de 200 empreses.
A continuació es va viure un joc d’absurds i desentesos que va durar trenta dies: intent de lockout de la Patronal; rebaixa dels punts reivindicatius de la plataforma, deixant-los en dotze, més tard en quatre; Laude dictat pel govern ignorat per totes les parts; ordre dictat des del govern prohibint manifestacions, reunions massives i actes de suport. El diàleg entre les parts era nul.
Una tarda vàrem córrer de debò al davant de la policia que vestia de color gris. Escric vàrem perquè un servidor també hi era. Amb en Bertomeu, un company de feina, estàvem al carrer de Sol i Padrís, al costat del Pavelló Municipal d’Esports. Havien anunciat una assemblea informativa. Tothom estava anhelant notícies, ningú en sabia res de res. Des de ja feia dies, ni per part de l’empresariat, ni per part dels sindicalistes, hi havia cap notícia. Ni bona, ni dolenta.
Just quan un sindicalista va agafar el megàfon per dirigir la paraula, van començar a sortir policies i més policies dels carrers Regàs i Sallarès i Marra que ens van empaitar de valent, a un miler, o més, de treballadors. No hi havia altra solució que fugir cap a les cases de cal Garcia, carrer de Sol i Padrís avall, o cap al riu Ripoll. Nosaltres vam optar, més ben dit, la multitud ens va empènyer cap a la zona del riu Ripoll, baixant pel que era és l’avinguda de Pablo Iglesias. Sembla que tenien ordres de dispersar-nos sense gaire violència, però entre els que corríem, que tan sols preteníem assistir a una assemblea informativa, hi havia la sensació que l’actitud d’aquells agents, proveïts de porres i d’escuts, no era gaire amistosa.
Finalment, el dia 13 d’octubre es va tornar a la feina. Una assemblea multitudinària així ho va decidir. La continuïtat de la vaga s’havia fet impossible.
La Patronal s’havia negat a tractar punts com els següents:
“Mentre l’ensenyament no sigui gratuït, les empreses han de pagar el col·legi dels fills dels treballadors. Ajuda per als fills amb deficiència. Ajut d’un 75% als treballadors que facin el servei militar i tinguin càrregues familiars. Participació dels treballadors en el funcionament i control de l’Escola Industrial. Abolició dels contractes eventuals. Participació dels treballadors en la implantació de mètodes i temps de treball. Control de la seguretat social per part dels treballadors. Llibertat de reunió, associació i vaga. Locals sindicals a tots els pobles de la comarca. Un 10% sobre beneficis semestrals. Una residència sanitària local per als treballadors”.
Segurament que no eren tots de la seva competència, però també és veritat que la plataforma sindical, il·legal del tot, no tenia altre interlocutor vàlid que la Patronal, que hauria pogut traslladar aquelles demandes a altres instàncies. Era només una qüestió d’escoltar i d’opinar, verbs que en l’àmbit social i polític des de feia quaranta anys havien quedat en desús.
